ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Salvador Illa, baró discret i prudent
6633
post-template-default,single,single-post,postid-6633,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

31 gen 2021 Salvador Illa, baró discret i prudent

Mentre miro Baron noir , sèrie política francesa sobre les peripècies de Philippe Rickwaert, alcalde de Dunkerque i diputat a l’Assemblea Nacional, penso en figures com Antonio Balmón –avui a l’alcaldia de Cornellà– o com Celestino Corbacho, que va ser alcalde de l’Hospitalet i ministre de Treball –justament com el personatge de la teleficció que esmento– i també puc pensar en clàssics de l’aparell del PSC com Josep M. Sala o José Zaragoza, amb trajectòries, ambdós, que farien les delícies de qualsevol guionista. En canvi, no he pensat ni un moment en Salvador Illa, el presidenciable del PSC a la Generalitat, malgrat que ha estat alcalde, ministre i secretari d’organització a les ordres d’Iceta.
 
Per què? A Illa li falta la llegenda bigarrada i el pintoresquisme cru que revesteix les biografies dels seus correligionaris esmentats. Comparar Zaragoza i Illa és com comparar una nit de festa imparable a la ciutat brasilera de Fortaleza amb una tarda de lectura en una casa a Copenhaguen. Per això el candidat socialista pot ser qualificat de baró grisenc –discret i prudent– més que de baró negre, atret pel costat fosc de la força. “Frugal” és l’adjectiu que millor el defineix: no beu alcohol i es lleva per córrer a les sis del matí.
 

La capacitat de treball i la disciplina són les seves armes secretes, així com un tarannà executiu que no suporta pèrdues de temps

 
Som davant d’un professional dièsel de la política que podria servir d’exemple en una classe ­sobre el que Max Weber anomenava “una empresa d’interessats”. Illa coneix molt bé l’engranatge fi de la política més avorrida i ne­cessària, la rebotiga de la democràcia. Com a ministre contra la pandèmia, ha posat a prova el seu talent i la seva resistència: els adversaris el critiquen durament i ell es defensa dient que s’ha fet tot el que tocava. Si superem els tòpics populistes, podem argumentar que cal combinar polítics que es­tiguin de pas (persones de tota condició que es dediquen temporalment a la cosa pública) amb professionals de la política que ­asseguren la continuïtat de les ­estructures. Illa forma part d’aquesta segona categoria.
 
La mort inesperada de Romà Planas, el setembre del 1995, el va propulsar a l’alcaldia de la Roca del Vallès (un poble enganxat a l’ outlet més famós de Catalunya, La Roca Village) quan tenia vint-i-nou anys. Planas va ser escollit alcalde després d’una vida a l’exili, en què va esdevenir col·laborador de confiança del president Tarradellas. Jordi Font, veterà del PSC, ha escrit que Planas “un dia ens va confessar, amb cara de gran satisfacció, que tenia en el seu equip un regidor esplèndid, un noi jove amb moltes virtuts, recte, de pedra picada, molt bon gestor, ben preparat i home d’aixecar ponts”. El noi era Illa. Un altre socialista destacat puntualitza que l’avui cap de llista no va assumir la visió clarament catalanista del seu mentor, una dada que connecta amb la definició que d’Illa fa un dels seus amics: “És un federalista-catalanista, més que algú amb referents catalanistes”. La seva presència a la manifestació de Societat Civil Catalana de l’octubre del 2017 no va passar desapercebuda.
 
Illa és el candidat que tinc més a prop generacionalment. Això em permet imaginar l’escenografia de la seva infantesa i joventut: nen del tardofranquisme de família treballadora, jove de l’anomenada Generació X que estudia Filosofia i que arriba al compromís polític quan l’èpica de la transició ja està esbravada. Els que l’aprecien expliquen que, si fos francès, hauria estat un enarca modèlic (producte de l’Escola d’Administració Na­cional d’on han sortit presidents de la República i molts ministres) mentre altres asseguren que, a vegades, és com un tecnòcrata.
 
La capacitat de treball i la disciplina són les seves armes secretes, així com un tarannà executiu que no suporta cap pèrdua de temps: a les reunions que convoca no permet ni un minut de divagació. Amb tot, la seva experiència al sector privat, durant pocs mesos en una productora de televisió, va ser un fracàs.
 
Pensa que les formes són imprescindibles en política i detesta la manca de sentit institucional. Essent cap de gabinet de Collboni, durant el primer pacte del PSC amb Colau, Illa va patir un xoc traumàtic perquè, en una trobada amb inversors xinesos, el regidor dels comuns que l’acompanyava va presentar-se amb pantalons curts i sandàlies. Qui li hauria dit, llavors, que acabaria assegut al costat de dirigents de Podem al Consell de Ministres?
 
Socialdemòcrata sense cap radicalisme, catòlic de conviccions profundes i periquito futbolístic, coincideix amb Pere Aragonès en l’obsessió per l’ordre i l’afició a l’horticultura. És el jòquer de Pedro Sánchez per a la partida més difícil.

Etiquetes: