01 feb 2021 Ignacio Garriga, el ‘boy scout’ d’Abascal
El cap de llista de Vox a les eleccions catalanes és el més jove de tots els candidats –nascut el 1987– la qual cosa convida a especular sobre el pes de la memòria col·lectiva en amplis sectors de la societat que no van viure la dictadura ni la transició. És obligat ser vell i nostàlgic o ser jove i ignorant per ser declaradament fatxa? La qüestió plantejada així pot ser un acudit tan dolent i tan suat com el del negre desubicat que es converteix en líder dels ultres, una cosa que molesta molt l’odontòleg Ignacio Garriga: per això sempre recorda que és natural de Sant Cugat i que la seva mare era tan espanyola com el seu pare, ja que Guinea Equatorial va ser colònia fins l’any 1968. A més, Garriga nega rotundament que Vox sigui un partit xenòfob però qualifica de “femers multiculturals” els barris amb alta densitat de població d’origen estranger. Paradoxal: per les seves venes hi corre sang flamenca i africana, a més de catalana. És la peculiar lògica dels que proven de salvar-nos retallant llibertats i drets.
Si s’analitza la trajectòria del candidat de Vox a la Generalitat, constatem que és la seva actitud de catòlic ultraconservador –ell es defineix com a “humanista cristià”– el que el condueix fins a la casa comuna de la dreta extrema, on conflueixen des de ressentits del PP fins a falangistes cansats de ser marginals, passant per neocons de províncies, racistes en combustió, masclistes a la càrrega, trumpistes amb gust d’all i friquis de la cabra. Sent molt jove, Garriga es va afiliar a Noves Generacions, les joventuts del PP, i va col·laborar breument amb el grup municipal. La seva mare, Clotilde Vaz de Concicao, era una militant popular molt activa i una persona molt estimada a la localitat, on regentava una llibreria-papereria; fins i tot va organitzar algun cafè-tertúlia de veïns per al convergent Lluís Recoder quan aquest era alcalde.
Antic militant de les joventuts del PP, el seu catolicisme molt conservador el va portar a la casa comuna de la dreta extrema
Qüestions com el matrimoni homosexual i l’avortament van anar allunyant Garriga dels populars, que considerava massa oberts en tots els afers relatius a la moral i la família. Va ser alumne de La Farga, una escola vinculada a l’Opus Dei i, en l’actualitat, porta els seus quatre fills a un centre escolar relacionat també amb l’estil de vida propugnat per Escrivá de Balaguer.
Malgrat que no acostuma a esmentar, Garriga va recalar en un altre projecte abans d’arribar a Vox. A les eleccions catalanes del 2010, va ocupar el lloc número divuit a la llista de la província de Barcelona del breu partit Alternativa de Govern, fundat per Montserrat Nebrera; en aquella mateixa candidatura, la dona de Garriga, Violeta Prat Avià, va figurar al novè lloc. Garriga, professor de la Universitat Internacional de Catalunya (institució sota el paraigua de l’Opus Dei) com Nebrera, es va afegir llavors a una iniciativa que no estava allunyada del catalanisme de centredreta. El seu cosí, Joan Garriga Doménech, president de Vox Barcelona i número tres de la candidatura, va estar amb Nebrera al sector “renovador” del PP, que es va enfrontar a Sánchez-Camacho i va perdre, després de la qual cosa va entrar a Plataforma per Catalunya, el partit xenòfob de Josep Anglada, i es va presentar a l’alcaldia de Montcada i Reixac el 2015; d’aquella etapa té pendent un judici per delictes d’odi.
Amable i cordial, Garriga exhibeix formes educades, fins al punt que, posat al costat de les estridències d’Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo, sembla un boy scout de Santiago Abascal tocant la trompeta de Trump. I la memòria col·lectiva? El 18 de juliol del 2017 va escriure això a Twitter: “Vaya por delante mi condena a las muertes en ambos bandos, pero celebro que valientes nos libraran del yugo comunista”. Per cert, recordeu que Pedro Varela, l’històric neonazi barceloní, també resultava molt fi en públic.