03 feb 2021 Alejandro Fernández, tribú rocker busca remuntada
Ràpid amb el verb, cordial i amb sentit de l’humor. Així el defineix gent de partits i sensibilitats diverses, fins i tot els més allunyats del PP, partit pel qual Alejandro Fernández es presenta per primera vegada a la presidència de la Generalitat. Algú de la seva Tarragona natal el descriu com un tipus pragmàtic a qui no li costaria gaire d’adaptar-se a fer política en una eventual República catalana, no perquè les seves conviccions no siguin sòlides, sinó perquè està lluny de ser un fanàtic o un doctrinari. Manega les idees amb facilitat, però té clar –potser perquè ha hagut de barallar-se amb la teoria com a professor de Ciències Polítiques–que el centre de gravetat de tota persona que es dedica a la cosa pública és l’acció. El discurs –la seva oratòria és pirotècnica, àgil i mordaç– serveix per argumentar els fets, no per substituir-los; en això és clàssic: detesta l’anomenada nova política i els lideratges creats al microones dels mitjans i la bombolla de les xarxes.
El seu paper és el resultat d’una lluita exitosa de classes a l’interior de la maquinària popular. Ell no ho diria així, esclar. Fernández es va convertir en el líder del PP de Tarragona picant pedra i després de la sortida d’escena de Francesc Ricomà de Castellarnau, el cap territorial que –com els seus cognoms indiquen– provenia de la vella aristocràcia. Ricomà –regidor, primer tinent d’alcalde i diputat diverses vegades a Madrid– no tenia res a veure amb aquell jove collita del 1976 que s’havia afiliat amb divuit anys, fill de família obrera amb arrels asturianes, del barri de Sant Pere i Sant Pau, amb mare comunista i pare fan de Manuel Fraga. Parlant en termes de la Roma que va crear la immortal Tàrraco, després de l’època del patrici Ricomà, va arribar el moment del tribú de la plebs Fernández, un working class hero que aixeca la bandera del mèrit, un liberal-conservador des de baix, a la manera de la seva admirada Thatcher. Ho ha repetit molts cops: “En lloc de plorar perquè has nascut en una casa humil, marca’t un objectiu”. I jugant a ser una mica anticonvencional –sempre dins d’un ordre– perquè no el confonguin amb els carques.
Exhibeix un estil proper (de vegades populatxer), és hàbil en el xoc i solvent quan pacta
El tribú popular va anar assentant-se i connectant amb la gent, amb un estil proper (de vegades populatxer), hàbil en la pugna i solvent quan pacta. Després del resultat pèssim de Xavier García Albiol als comicis autonòmics que es van celebrar sota el 155 (ell va conservar l’escó pels pèls), el seu nom estava madur per completar el cursus honorum i assumir el lideratge d’un partit que, a Catalunya, és un negoci en refundació crònica: agrada a les bases i havia apostat per Casado en les primàries, amb qui va forjar una bona relació al Congrés dels Diputats. Dolors Montserrat va apostar per Cospedal i va perdre. El tribú va demostrar que tenia molt bon nas. “Sempre ha sabut el que vol”, sentencia un correligionari.
L’objectiu de Fernández és la remuntada. Recuperar molts dels vots que van anar-se’n a Ciutadans el desembre del 2017 i evitar, de passada, que Vox sedueixi aquells electors que dubten de
la derechona Li faltarà l’ajuda de Dani Serrano, número dos i estret col·laborador, que va dimitir després de ser investigat per una presumpta agressió sexual. L’esperit de rocker (sent jove era un fenomen ballant) pot ajudar Fernández a mobilitzar la parròquia, encara que no és fàcil amb les batzegades que fa Casado: uns dies imitant Vox i d’altres predicant moderació. Malgrat tantes excursions per aquí, als despatxos del carrer Génova continuen analitzant malament el tauler català. Avui, del candidat Fernández pot dir-se el mateix que es va dir ahir de Josep Piqué: “¡Qué buen vasallo si hubiera buen señor!”.
Escoltant Neil Young o The Posies, cavil·lant sobre Messi (és culer i del Nàstic), de camí al restaurant Les Coques –un dels que freqüenta a la seva ciutat–, recobrint la seva timidesa amb la màscara d’ echado pa’lante que l’ha convertit en un showman parlamentari (li va cantar una peça de Manolo Escobar a Torra), Fernández se’n recorda, potser, del que va llegir en un llibre d’un dels seus referents, el filòsof anglès Roger Scruton, bèstia negra del progressisme actual: “Forma part de l’atractiu de les utopies el fet que no puguin dur-se mai a terme (…) Els utòpics, per tant, han de viure en una situació d’alerta constant, batallant contra els enemics de la utopia, sabedors que és una lluita que no acabarà mai”. Efectivament, utòpics com els dirigents del Partit Popular de Catalunya quan somien que seran determinants al Govern de la Generalitat, una cosa molt lluny avui de la realitat.