09 feb 2021 Jéssica Albiach, una filla dels cercles

He preguntat a moltes persones si Jéssica Albiach podria ser qualificada de filla del 15-M, i tothom ubica la seva aparició més endavant, quan comença a arrelar Podem, el partit que va saber drenar i encapsular el magma dels indignats en una plataforma que adopta el lèxic populista d’alguns moviments llatinoamericans que s’inspiren en teòrics com Ernesto Laclau i Chantal Mouffe. Ja no es parlarà de lluita de classes, sinó dels de baix contra els de dalt. La que avui és cap de llista d’En Comú Podem es va integrar a l’embrió del partit de Pablo Iglesias a Barcelona, l’any 2014, gràcies a una noia del grup impulsor a la qual va abordar al metro, la Bea Rilova, de qui va fer-se amiga. Havia vingut a la capital catalana des de la seva València natal per cursar un màster. Segons alguns dels seus correligionaris, “la politització d’Albiach, que no havia militat abans en cap partit, es produeix en els primers cercles de Podem a Barcelona”, on hi va a parar gent diversa que no havia connectat ni amb els comuns ni amb ICV. Els cercles, segons la definició canònica, són “la unitat bàsica d’acció per a la construcció política i social de Podem com a organització ­democràtica i popular”. A les reunions inicials, sovint caòtiques, Albiach aportava ordre, rigor i pragmatisme, i es va fer notar. La nova política semblava que podia ser veritablement nova. Hi havia molta energia.
 
Encara que aquests cercles orgànics no tenen res a veure amb els cercles infernals descrits per Dant a la Divina comèdia , Albiach hauria pogut quedar per sempre perduda al setè cercle, el dels heretges, perquè era del bàndol d’Íñigo Errejón, que llavors semblava sintonitzar més amb la realitat catalana que Pablo Iglesias. Aquí, la batalla entre les dues tendències no era tan dura com a Madrid. Li vaig preguntar per aquesta filiació durant una entrevista al programa de Jordi Basté a RAC1 i Albiach va despatxar l’assumpte com un pecat de joventut. La dèria errejonista no li va durar i ràpidament es va integrar en el corrent oficial. Els que més l’han tractada assenyalen que li agrada fer equip i sap estar bé amb tothom, dues claus –a més de la capacitat de treball– que expliquen l’ascens meteòric d’una periodista que va començar gestionant la comunicació del seu grup parlamentari. En una casa de sigles, tradicions i sensibilitats tan diverses com és En Comú Podem cal comptar també amb l’aval importantíssim de qui lidera aquest espai de manera incontestable: Colau. L’alcaldessa ha donat suport a la carrera d’Albiach, cosa que altres figures que tenien aspiracions no poden dir.
 

D’esquerres i feminista sense afegits, en la qüestió nacional és favorable al dret a decidir

 
El fet que Albiach vingués al món l’any 1979 em fa pensar en les primeres eleccions municipals de la transició, quan el canvi va començar allí on els resultats de la política es veuen de manera més immediata. En moltes ciutats van tenir un paper essencial els regidors elegits a les llistes del PSUC, homes i dones que –en bona part– havien participat en associacions veïnals, culturals i professionals que van ser el coixí de les transformacions impulsades després des de les institucions. Quan comparo el tarannà de la gent del PSUC i el dels comuns, no puc evitar que el fantasma de Gramsci surti de darrere les cortines: guerra de posicions o guerra de setge? Quan tens companys de partit que són ministres fas una campanya per defensar les posicions decisives o per fer veure que no en tens? Els comuns, en ple brogit electoral, parlen com si no fossin del tot socis de Pedro Sánchez.
 
És bona comunicadora, molt autoexigent i es mou bé a l’hora de negociar (va concretar el suport del seu grup als pressupostos del Govern Torra), però detesta la tensió inherent als conflictes, els interns i els altres. Ara, com a presidenciable, ha hagut d’assumir amb esportivitat una sèrie de rutines que evitava quan només feia de diputada. És hàbil argumentant i mai se surt del guió. D’esquerres i feminista sense afegits, en la qüestió nacional és favorable al dret a decidir. Alguns dels seus companys expliquen que “les discussions ideològiques no són el seu terreny, s’estima més la política del dia a dia”. Sap ser empàtica i algú la defineix com “el mínim comú denominador” d’un conglomerat amb molts accents.
 
De la seva besàvia en va aprendre a fer molts plats, entre els quals l’arròs al forn. S’intueix que la cuina dels possibles pactes, després del 14 de febrer, serà un pèl més complicada que la que pot assaborir-se a tocar de l’Albufera, on anava amb la família quan era petita. Les classes de swing, de les quals és entusiasta, també li podrien resultar útils.