ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Junts ja no pot obrir el ball
6683
post-template-default,single,single-post,postid-6683,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 feb 2021 Junts ja no pot obrir el ball

El partit de Carles Puigdemont pre­tenia repetir l’èxit de les eleccions del 2017 però no se n’ha sortit, per molt poc. ERC li ha passat per davant i, per tant, assoleix el primer lloc en la pre­lació del bloc independentista, que no s’ha de confondre amb una hipotètica hegemonia. Què significa això? Que són els republicans els que tenen ara la responsabilitat d’obrir el ball per forjar un pacte de govern i els que posaran president aquesta vegada, no són coses menors. La pugna insomne entre independentistes no s’ha resolt i, a més, persisteix en un escenari on el PSC ha obtingut un bon resultat i ha guanyat en nombre de vots.
 
S’han invertit els papers. Les sigles dirigides des de Waterloo ocupen ara el lloc que tenien els republicans en l’Executiu presidit per Quim Torra. Però, més enllà de les sumes i les restes, fins i tot més enllà dels lideratges institucionals, hi ha una enorme di­ficultat per poder reeditar un Gabinet independentista: republicans i juntaires representen dues estratègies contraposades i defineixen vies que són de difícil cohabitació, com s’ha vist durant els últims anys. Afegim a tot això l’ac­titud absolutament diferent que mantenen ERC i Junts a Madrid, un element clau de la cohesió de qualsevol compromís programàtic Catalunya endins, atès que –en teoria– la interlo­cució amb Pedro Sánchez serà indispensable, i no només al voltant dels indults dels dirigents presos i la taula de diàleg.
 

Mentre Puigdemont va encarnar la resposta a la repressió, Borràs ha alimentat les brases de la via unilateral

 
Hem arribat a aquests comicis després de molts mesos d’erosió aguda de les relacions entre ERC i Junts, amb constants retrets i maniobres creuades de desgast. Venint d’on venim, es fa difícil pensar que aquests actors seran capaços de desfer els nusos i oferir un programa de govern prou sòlid i creïble, fins i tot si aquest es cuina sota una pluja de crides intenses i emotives en favor de “la unitat independentista”.
 
La campanya de Laura Borràs no ha estat la que va fer tres anys enrere Puigdemont. Mentre l’expresident va encarnar la voluntat de resposta a la ­repressió de l’Estat en un clima d’alta polarització, la candidata ungida per Torra i abonada per les primàries ha intentat alimentar les brases retòriques de la via unilateral en una etapa de pandèmia i repensament estratègic del sobiranisme. D’altra banda, les ­escissions del PDECat i del PNC –tot i no haver aconseguit cap escó– també han influït negativament en l’espai liderat per Puigdemont.
 
L’independentisme continua tenint majoria parlamentària, però està més dividit que mai. I la pregunta del milió: fins a quin punt Junts acceptarà el li­deratge d’Aragonès amb un marge de vots i escons tan petit?

Etiquetes: