ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Govern barroc
6722
post-template-default,single,single-post,postid-6722,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 feb 2021 Govern barroc

La manera com s’està fent el sofregit per tenir nou govern de Catalunya em fa pensar en el barroc. S’anuncia la voluntat de tenir un executiu de via àmplia, es fan reunions amb uns i altres, apareixen els vetos, la via es fa més estreta, es repeteixen les bones intencions, es fan més reunions i, d’aquí uns dies, el que surti, tot recobert amb la purpurina de les grans paraules. És un barroc que ha substituït la fusta pel plàstic, això sí. La culpa d’aquests mals pensaments és de Raül Garrigasait. He llegit el seu País barroc –un híbrid afuat d’assaig i memòries– i em sembla que –sense ell saber-ho– ha definit la política d’aquesta hora.
 
Tot parlant del santuari del Miracle, l’escriptor solsoní ens dona la clau per entendre el problema: “El retaule barroc diu que per brillar cal amagar la matèria, cal dissimular-la sota tota mena d’exuberàncies, com si ens fes nosa; però alhora acumula tot un bosc, com si calgués amuntegar la fusta per assegurar-se que hi ha alguna cosa a sota, i potser de tant amuntegar i de tant daurat acaba fent evident que dins de tota aquella matèria hi ha alguna mena d’insuficiència, una buidor inquietant”. Com més gesticulació, menys substància. Hi ha qui pensava que després del 14 de febrer potser s’aparcaria el barroc. Per ara, no. Garrigasait ens recorda també que “aquell barroc era una insurgència que calia eliminar”, a ulls dels funcionaris de la dominació borbònica. La història com a sínia a la qual estem lligats. El barroc com a nosa i amenaça.
 

Es la bèstia que portem dins; arrapada al càlcul i al somni

 
Els dirigents d’ERC tornen al retaule barroc acompanyats dels seus homòlegs de Junts i la CUP. Dissonàncies, com les que es detecten al retaule del Miracle. No hi fa res. El noucentisme endreçat de Pere Aragonès no hi pot oposar resistència, és la bèstia que portem dins. Arrapada al càlcul i al somni.
 
A la meva ciutat, un anarquista angelical, Ricard Mestre, l’any 1936, va salvar el retaule barroc de la Geltrú amb unes paraules màgiques: “Tot això és art i, des d’ara, serà art del poble”. Van apagar la foguera el darrer minut. Siguem barrocs de debò: a Interior, un conseller de la CUP. Vinga.

Etiquetes: