ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | No s’assemblava a ningú
6738
post-template-default,single,single-post,postid-6738,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 mar 2021 No s’assemblava a ningú

La novel·lista Ana María Matute el defineix perfectament en una carta que li fa arribar per agrair-li l’entrevista que li ha fet per a la revista Destino : “Usted no se parece a nadie, se lo habrán dicho muchas veces”. El clava, jo també el recordo així: diferent de tothom. Trobo aquesta perla al molt recomanable llibre El jove Porcel (Edicions 62), on el col·lega Sergio Vila-Sanjuán reporta, amb ploma àgil i àmplia documentació, l’ascensió fulgurant de l’escriptor Baltasar Porcel a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta. El volum explica molt bé la construcció d’un escriptor professional en confrontació amb el context anòmal d’una embrionària societat de consum de masses sorgida sota una dictadura militar, en un país que era perifèria de la perifèria.
 
Porcel era un perifèric (per illenc i per origen rural) que triomfa en una societat perifèrica (la catalana) a l’Espanya (perifèrica sempre) dels anys del que es va de­nominar desarrollismo . Em sembla determinant, per comprendre la complexitat d’un escriptor com Porcel, no perdre de vista la seva condició de triple perifèric. D’aquesta circumstància, el d’Andratx en traurà la seva originalitat i la seva independència de criteri, a més del seu individualisme radical i la seva fe en ell mateix. Un altre testimoni convocat, l’arquitecte Ricardo Bofill, complementa aquest perfil: “Aportava una visió particular de tot, molt passada per si mateix, no convencional. Amb la seva pròpia interpretació de cada fenomen”. Així ho va fer des de ben jove, desplegava la seva seducció arreu, amb un punt d’arrogància ben calculada, i Barcelona no se li va resistir. Vila-Sanjuán ho resumeix perfectament: “Una vegada i una altra, les figures veteranes quedaran fascinades per un home jove com Baltasar, que parla el seu idioma, el de la vella cultura, i al mateix temps aporta el punt de vista del món nou”
 

El perifèric Porcel s’enyorava d’alguna cosa quan l’‘insider’ més lluïa a l’aparador de la fama

 
Quan només porta tres anys a la capital catalana, Porcel comença a escriure a ­Serra d’Or –la revista emblemàtica de la resistència cultural catalanista– i després també ho fa a Destino , el setmanari que aprofita les escletxes del règim per dir algunes coses i fer l’ullet als sectors que ­volen canvis dins d’un ordre. Per reblar el clau, l’octubre del 1966, s’estrena com a col·laborador de La Vanguardia . El pe­rifèric esdevé un insider de manual, que va a per totes. El periodisme li permet professionalitzar-se i tractar les elits mentre elabora –amb tenacitat– la seva obra literària a partir d’una intuïció que serà el centre de gravetat de la seva nar­rativa: en el magma del seu origen hi cap tot l’univers.
 
Atrau aquesta dualitat del Porcel perifèric i alhora insider , que no amaga l’ambició i descol·loca els seus interlocutors. Algú podria pensar que l’autor de Cavalls cap a la fosca practicava una impostura molt sofisticada, però s’equivocaria: sempre que vaig tenir ocasió de parlar amb ell –això ja era en la seva etapa madura– vaig percebre aquesta tensió entre l’ànima del perifèric que preserva el misteri i la capa daurada de l’ insider que ha fet una aposta a tot o res. Per exemple, el seu paper com a màxim responsable d’un organisme que depenia de la Generalitat li va generar sentiments ambivalents, com em va confessar en una llarga entrevista, en part ­inèdita; n’estava satisfet, però pensava que això li havia robat massa temps per a la creació. Tres quarts del mateix es podria dir del seu important paper a les bambolines de la relació entre la monarquia i Jordi Pujol, tasca molt complicada que l’havia situat enmig d’equilibris agònics que, finament, el van cremar. El perifèric s’enyorava d’alguna cosa quan l’ insider més lluïa a l’aparador de la fama.
 
Tornem al jove Porcel. La modernitat catalana que es va forjar durant la dècada prodigiosa (malgrat la dictadura i malgrat els prejudicis d’unes classes dirigents que volen i dolen) té en Porcel un dels seus tres mosqueters. Els altres són dos talents de la mateixa generació: el cantautor Raimon i el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, nascuts ambdós el 1940, tres anys després que el mallorquí. Al vent , el gran primer èxit de Raimon, és del 1962, i Una vella, coneguda olor , l’obra de debut de Benet i Jornet, és del 1963. La societat necessita respirar, la guerra va quedant enrere, els fills ja no fan servir les paraules dels pares. Raimon, Benet i Jornet i Porcel són tres joves titans d’una cultura i una llengua que perviuen contra gairebé tot, inclòs un Estat que vol convertir la catalanitat en simple “peculiaritat regional”. Els tres són perifèrics, els tres connecten amb el futur i el món, sense falsos cosmopolitismes: un valencià, un barceloní de barri i un mallorquí. Aquesta gent creu en el país. La perifèria salva el centre.
 
Els temps estan canviant. Quan Porcel arriba a Barcelona, fa pocs mesos que Bob Dylan canta les seves primeres cançons als clubs de Greenwich Village. El Pla d’Estabilització apuntala el règim: la podridura només es veu superada per una gran indiferència. Aquell jove d’Andratx, que no s’assembla a ningú, porta llibertat dins la maleta.

Etiquetes: