ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El polític com a traïdor
6774
post-template-default,single,single-post,postid-6774,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 mar 2021 El polític com a traïdor

Una cosa que els populistes de tota mena fan, directament o indirectament, és suggerir que tots els polítics –menys ells, esclar– són traïdors. Traïdors a qui? Traïdors a què? Traïdors al ­poble, per descomptat. Aquesta és una idea ben simple que sorgeix d’una pre­missa tan enganyosa com persistent: els nostres representants democràtics són una mena d’extraterrestres que s’han imposat contra la nostra voluntat, nosaltres no hi tenim res a veure. Els que pensen això també ­estan ­convençuts que el poble sempre és millor que la seva classe política, infectada d’uns defectes que la bona gent no té; és una descripció pensada justament per evitar qualsevol escrutini racional de responsabilitats compar­tides en una societat que es pretengui oberta, complexa i desenvo­lupada.
 
Però deixem de banda el ­populisme, perquè l’assumpte no és nou. Mots com partitocràcia o politiqueria estan vinculats a aquest marc atrofiat de sentit, que observa la política com una traïció permanent. I són paraules molt velles. Pot resultar atractiu presentar els actors polítics com a traïdors, perquè això obre la porta a la impugnació total i sense ma­tisos de la tasca d’aquells que hem escollit a les urnes. Caracteritzar algú de traïdor és obtenir, automàticament, una mena de llicència per matar. L’estigma de la traïció bloqueja qualsevol argumentació, qualsevol debat, i només queda terreny per al judici sumaríssim: Què fem amb aquells que ens han traït? A més, si compareixem com a víctimes de la traïció, podem presentar la nostra posició com la millor, l’única que mereix respecte
 

Quina és la ratlla (tal vegada invisible) entre una traïció i una decisió errònia o mal aplicada?

 
El cartell que il·lustra aquest article és un document de la Catalunya actual i té a veure amb el procés, algú el va fixar en una paret per reclamar que els dirigents independentistes aixequessin la suspensió de la declaració d’independència. Però la faula del polític com a traïdor és universal i ve de lluny, no és un afer que ens singularitzi als catalans. En la mesura que la política és un compromís entre electors i elegits, és inevitable que hi hagi la possibilitat de convertir l’incompliment d’aquest contracte (o la percepció que s’ha incomplert) en una traïció. El professor Avishai Margalit escriu que la traïció “és un acte que mina el significat d’una relació densa” i afegeix que és també “un abús de confiança”.
 
Em sembla que és aquesta segona ac­cepció la que pesa més en el context del joc democràtic: el traïdor seria, per tant, aquell polític que ha abusat de manera exagerada de la confiança que obté dels seus electors. Cal filar prim: per al militant –per al ­creient– la política implica sempre una relació densa i un sentit de pertinença, però no és pas així per a la majoria de ciu­tadans, que canvien el seu vot quan els convé, afortunadament. Dit això, em sorprèn que, en general, la corrupció política no ­sigui etiquetada com a traïció, quan acos­tuma a ser el fruit d’un abús claríssim i continuat de confiança.
 
La pregunta següent és obligada: quina és la ratlla (tal vegada invisible) entre una traïció i una decisió errònia o mal apli­cada? Per exemple: les autoritats de la Unió Europea treuen mala nota pel que fa a la gestió de les vacunes de la covid. Això ­provoca decepció, irritació i desconfiança. Podríem qualificar aquesta exhibició d’incompetència de traïció a la ciutadania ­europea? No ho sé. Sovint, des de les ­ins­titucions comunitàries, se’ns trasllada una idea omnipotent de governança que, a l’hora de la ­­ve­ritat, queda posada en qüestió. No són només les ­vacunes: què passa amb el poder real de la Unió Europea quan els que fugen de la guerra i la ­misèria moren ­ofegats a la Mediterrània? Hi ha motius de pes per criticar la ­manera de fer als despatxos de Brussel·les, la qual cosa no m’aboca a veure la Comissió ­Europea com una colla de traïdors.
 
Si assenyalo el polític com a traïdor, aconsegueixo un bitllet barat d’anada i tornada al país de la superioritat moral. En aquell país, les coses semblen molt clares i s’hi està ­còmode, per això alguns s’hi queden a viure. Gràcies a la superioritat moral, els avatars del govern i de la vida parlamentària són reduïts a un cromo d’àngels i dimonis, que fa abstracció de les condicions objectives, les oportunitats i l’atzar.
 
En les seves memòries, Barack Obama escriu que hauria estat “una traïció a les esperances dels ciutadans que m’havien portat a la presidència” si, en comptes de fer el que va fer, hagués triat “anar al que era segur, evitar la contro­vèrsia, guiar-se per les enquestes”. És una llàstima que no tinguem present aquest ­altre concepte de traïció.

Etiquetes: