ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | En un angle mort i obscur
6771
post-template-default,single,single-post,postid-6771,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

27 mar 2021 En un angle mort i obscur

Un corresponsal estranger amic em va fer la pregunta del milió després de seguir el debat d’investidura d’ahir: “Per què costa tant que Junts i ERC es posin d’acord sobre el futur govern?” És una qüestió que volta també pel cap de molts catalans, aquells que encara no han desconnectat de l’escena políticoinstitucional. L’assumpte sembla un envitricollat misteri parapsicològic per a un programa de l’Iker Jiménez. El que va passar ahir al Parlament –on Aragonès va créixer en les rèpliques– no té res a veure amb forjar una majoria per governar o amb acordar les polítiques prioritàries de la Generalitat. Anava a escriure que el que separa ERC de Junts és l’estratègia independentista, però dir això ja no explica la situació. Parlar d’estratègies és quedar-se curt.
 
Anem, doncs, al cor del despropòsit. Què està passant? Què vol Junts? Diuen que això només se sap del cert a Waterloo. Atenció: els tuits que ha fet Carles Puigdemont els últims dies donen algunes pistes, el d’Amer sembla que s’ha deixat anar. Després d’escoltar Albert Batet des del faristol (així com les declaracions d’Elsa Artadi davant dels mitjans) queda clar que Junts no té cap problema a convertir el camí de la investidura en una obra que limitarà al nord amb el teatre de l’absurd de Samuel Beckett i al sud amb una rostisseria on van coent Pere Ara­gonès com un pollastre a l’ast; cal donar-li la raó a Jéssica Albiach quan titlla d’humiliació el que està fent el partit de Puigdemont amb el seu potencial soci.
 

S’han acumulat tantes misèries que costa d’imaginar un clima per fer funcionarun nou govern bipartit

 
Fa unes setmanes, hauria escrit que el que separa republicans i juntaires és el full de ruta del postprocés. Ara constato que és una altra cosa: una pulsió irrefrenable, un ànim corrosiu, una oportunitat per demostrar qui sap què, una derrota mal païda. Més enllà i més ençà de les desconfiances, estan atrapats en un angle mort i obscur on s’han acumulat tantes misèries, travetes i càlculs eixorcs que costa d’imaginar un clima de cooperació per fer funcionar un nou Govern bipartit.
 
El paper del Consell per la República és només un mcguffin que tapa la veri­table peripècia: la dificultat de Puig­demont de mantenir des de l’exili un ascendent equivalent al que té Junqueras des de la presó, i tot el corol·lari que es deriva d’aquesta asimetria, inacceptable per a Junts. La sensació que domina ara en els passadissos de la política catalana és que els que van tenir la presidència durant la legislatura anterior han entrat en un túnel de sortida incerta, que podria desembocar –segons com– en unes noves eleccions o en un gir de guió ­espectacular, potser amb Aragonès investit amb vots d’altres forces i Junts passant a l’oposició (i perdent una pila de càrrecs). Mentrestant, la ciutadania contempla atònita com l’interès general fa mesos que és al congelador.

Etiquetes: