ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El ridícul i la branca
6761
post-template-default,single,single-post,postid-6761,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 abr 2021 El ridícul i la branca

Erra el tret l’inde­pendentisme català quan assenyala el ridícul monumental que va destil·lar la retransmissió que TVE va fer del partit entre les seleccions nacionals d’Espanya i Kosovo dimecres passat. Els encarregats de la tasca van aplicar al peu de la lletra i amb tenacitat la consigna governamental d’evitar referir-se al rival de l’equip espanyol com la selecció de Kosovo o de la República de Kosovo, Estat europeu que Espanya no vol reconèixer oficialment, una decisió en clau purament interna per evitar qualsevol eventual paral·lelisme amb la situació de ­Catalunya o del País Basc. Per cert, que la cadena pública es­panyola exerceixi periodisme d’Estat sense filtre no sembla ­haver molestat aquells que ha­bitualment acusen TV3 de ser un canal proseparatista.
 
Però tornem al cor de la qüestió. Tots els nacionalismes d’Estat, portats a la seva màxima expressió, resulten ridículs, quan no perillosos. Per això tant li fa al president Sánchez, a la seva ministra d’Exteriors i als responsables d’aquest espectacle que els independentistes, els kosovars i qualsevol persona amb sentit comú subratlli que silenciar el nom d’un país obsessivament o escriure’l amb minúscules és una cosa estúpida i una expressió de feblesa en el concert in­ternacional. Perquè el ridícul, en aquests xous, sempre està descomptat, va lligat a les insegu­retats malaltisses del nacionalisme espanyol, arribant de vegades a l’autoparòdia; n’hi ha prou amb recordar la retòrica que va utilitzar l’executiu d’Aznar quan va or­denar, el juliol del 2002, l’operació militar sobre l’illa de Perejil, que havia estat ocupada per soldats marroquins.
 

Silenciar el nom d’un país obsessivament és una cosa estúpida

 
Tenir un Estat és també fer tranquil·lament el ridícul per ­recordar precisament que el tens. El negoci funciona així. Ara, Espanya, en aquests combats, s’aplica com ningú, fent ­honor als seus fills més il·lustres, cas de Valle-Inclán, Berlanga o Francisco Ibáñez. A Madrid –sembla mentida– encara no han llegit bé el liberal Isaiah Berlin: “Si la branca del naciona­lisme es doblega cap enrere a causa d’estratègies centralitzadores, la branca s’alliberarà i ­tornarà a la seva posició inicial”. Som en aquesta situació.

Etiquetes: