ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | De purgues i desobediències
6803
post-template-default,single,single-post,postid-6803,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 abr 2021 De purgues i desobediències

No és res que no hàgim vist abans, però crida l’atenció perquè recorda la manera de fer més tronada: un partit que es pretén nou i diferent (que ha trencat amb moltes coses del ­passat, segons els seus promotors) fa una purga a plena llum del dia. Els que diuen ser “nova política” dins de l’independentisme copien pràctiques de l’es­talinisme més ranci. Jaume Alonso-Cuevillas emet una tranquil·la reflexió sobre l’estratègia de Junts i, després de ser assenyalat com un heretge, és obligat a plegar com a membre de la Mesa del Parlament, tot i haver corregit les seves paraules inicials i haver-se aplicat “l’autocrítica” de la manera més vergonyosa. L’advocat cau en desgràcia, tot i ser un dels defensors de Puigdemont i persona de confiança, fins fa quatre dies, de Laura Borràs. Els vigilants de les essències detecten l’ombra de “la traïció”. La faula trista de Cuevillas té un efecte: il·lumina un dels grans problemes del món independentista i, més concretament, del sector que manté una complexa relació de conti­nuï­tat-rebuig amb l’antic espai convergent.
 
Estic segur que Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull, els tres presos del procés que provenen de la desapareguda Convergència, persones que conec i aprecio, no deuen estar gaire còmodes quan veuen que Cuevillas és defenestrat després d’expressar un criteri polític en una entrevista al digital Vilaweb; un criteri que, d’altra banda, algun d’ells també podria com­partir. Diria que tampoc Damià Calvet, conseller en funcions, deu sentir-se satisfet amb una mesura que és un avís per a ­navegants: qui discrepi, ni que sigui amb sordina, patirà la fúria dels déus.
 
Costaria trobar, fins i tot en els temps més durs del lideratge de Jordi Pujol, un episodi tan descarnat de purga ideològica. Vull recordar que el fundador de CDC tenia al seu costat figures com la de Ramon Trias Fargas, que, en públic i en privat, no amagava les seves discrepàncies amb el president. A Junts, en canvi, és tabú gran sortir-se del guió. La manera com Puig­demont va prescindir dels diputats Campuzano i Xuclà, com va liquidar Marta Pascal, com va resoldre la pugna amb Bonvehí i la cúpula del PDECat, com els peons juntaires contesten –dins i fora de les xarxes– aquells que no els donen la raó, tot plegat indica que el dictat oficial és sagrat. En aquest sentit, és il·lustratiu un tuit ­recent de Cuevillas en què reitera “el meu ferm compromís amb el projecte polític de Junts i el lideratge inqüestionable del president Puigdemont”. Un lideratge no es pot qüestionar?
 

Cuevillas posa sobre la taula els límits d’una via rupturista institucional

 
Més enllà de les misèries partidistes, l’afer Cuevillas ens recorda, en primer lloc, la necessitat urgent que l’independentisme –en el seu conjunt– faci un debat racional sobre l’estratègia per als propers anys, a la llum de les lliçons de l’octubre del 2017. ERC ha començat a fer-lo, cer­tament, però arrossegant massa inse­gu­retat i la por de ser acusats de traïdors, amb l’afegit incoherent de refiar-se d’un actor com la CUP per falcar la governabilitat del país.
 
Cuevillas encetava públicament aquesta discussió a Junts en subratllar una ob­vietat monumental: que hi ha unes desobediències que comporten uns costos molt alts a canvi de cap rèdit polític. Són desobediències –afegeixo jo– que només s’expliquen a partir de dues circumstàn­cies: l’agra competència electoral entre Junts i ERC, i la negativa de l’espai que ­lidera Puigdemont a punxar la bombolla del voluntarisme unilateralista, que alimenta la promesa d’una secessió que s’esdevindrà “perquè tenim raó” (fent abstracció de la resta de factors). Una bom­bolla repleta de miratges com “la identitat digital republicana”.
 
En segon lloc, la purga de Cuevillas permet detectar, una vegada més, que molts dirigents i quadres de Junts no expressen en privat el mateix que diuen en públic. Hi ha alts càrrecs del puigdemontisme insti­tucional que assumeixen a porta tancada moltes de les observacions crítiques que, des de la premsa o des d’altres partits i entitats, es fan sobre el tacticisme, el simbolisme buit, la temptació purista o la incapacitat d’evitar escis­sions. Viure de la política fa que molts es tornin muts.
 
Finalment, en tercer lloc, el que Cuevillas posa damunt la taula (i que, estranyament, el jurista no havia vist abans) són els límits conceptuals i fàctics d’una via rupturista que pretén utilitzar una part de l’Estat (la Generalitat) per portar a terme una secessió en aquest mateix Estat, ob­viant que la tecnoestructura autonòmica és el punt feble d’aquest full de ruta, sobretot en una societat partida en dues meitats, cosa que (juntament amb la repressió) impedeix una ­acceleració de la desconnexió, com s’ha vist en altres latituds. L’externalització del referèndum de l’1 d’octubre és fruit d’acceptar aquests límits, però això després no es té en compte.
 
En el judici als dirigents independentistes, així com en el judici al major Trapero, va quedar clar que una ruptura des de les institucions era inaplicable. En un hipo­tètic segon intent o embat, i enmig dels efectes de la pandèmia, ho seria encara molt més.

Etiquetes: