15 abr 2021 Republicanismes
Als carrers de les principals ciutats espanyoles, fa noranta anys, les cançons que la multitud entonava eren, principalment, La marsellesa i El himno de Riego , a les quals, a Catalunya, s’hi afegia Els segadors . El detall serveix per entreveure quina idea tenia la majoria de la gent de l’ideal republicà l’any 1931, quan la Segona República va arribar com a única sortida a un sistema en descomposició.
Caldria donar-li la raó a Gaziel i assumir que, a Espanya, no hi havia llavors prou republicans. Però es tracta d’un judici impressionista. Amb perspectiva històrica, cal matisar: en el clima de fascinacions totalitàries propi dels anys trenta, el reformisme moderat era perdedor. Això no ens ha de fer oblidar que, malgrat els molts errors i contradiccions dels governants republicans, va ser un cop d’Estat militar reaccionari el que va posar fi a un projecte que pretenia connectar el país amb la modernitat. L’últim llibre d’Ángel Viñas, El gran error de la República , ofereix una explicació molt detallada en aquest sentit.
Ni en clau espanyola ni estrictament catalana, aquell republicanisme dels trenta serveix com a mirall
La mirada sobre la Guerra Civil i la dictadura de Franco condiciona, sens dubte, la percepció actual de la ciutadania sobre l’etapa republicana i, per tant, sobre qualsevol cosa que porti aquesta etiqueta. Es tracta de percepcions que poden anar des de la idealització acrítica (entre sectors d’esquerra) a la demonització caricaturesca (promoguda per Vox i d’altres). Els relats de part ens recorden la pluralitat d’experiències que integra la memòria col·lectiva, però cal filtrar-los, no podem utilitzar-los com a brúixola. Per exemple, s’ha publicat recentment el manuscrit original català inacabat del llibre que Josep Pla va titular Historia de la Segunda República Española , obra maleïda que va veure la llum els anys 1940-41. És molt interessant comparar aquest text amb l’assaig de mateix títol que Víctor Alba (Pere Pagès) va publicar en francès el 1948 i que, ampliat i traduït, es va editar a Mèxic l’any 1960. Es tracta de visions de dos periodistes catalans d’ideologies oposades: un conservador catalanista que va acceptar el cop de Franco i un militant del POUM (l’esquerra antisoviètica que va fascinar Orwell) que va acabar prenent el camí de l’exili.
La lectura d’aquests i altres llibres ens permet accedir a un republicanisme –avui descatalogat– amb grans i nobles objectius però feble, frívol i extraviat. Tant en clau espanyola com estrictament catalana, aquell republicanisme dels trenta no serveix avui com a mirall, per molt que s’hagi de retre homenatge just a les dones i homes que van obrir camins de progrés. Estic segur que això es té en compte des de Podem i l’independentisme català. I no només per aquell tòpic tan discutible segons el qual la forma d’Estat és una cosa secundària, un exercici que acaba sempre amb la comparació de Suècia –una monarquia que recobreix una democràcia d’alt nivell– amb alguna república llatinoamericana o africana amb pèssims indicadors. Això és fugir d’estudi.
Agafem les paraules en el seu origen. Per exemple, per als fundadors dels Estats Units, el republicanisme plasma una idea virtuosa de comunitat que posa l’interès general per davant dels desitjos d’individus o grups. Els ciutadans republicans havien de ser patriotes, la qual cosa no era només amor a la nació: era, sobretot, estar lliures de relacions de dependència, com va escriure Jefferson. Actualment, el republicanisme és una filosofia política –Philip Pettit és de lectura obligada– que posa en primer terme la no-dominació (davant els abusos de l’Estat o el privat) com a base d’una societat democràtica, i que prioritza la participació del ciutadà en les decisions davant el simple consentiment. Una filosofia que, llegida en vista de la història dels Borbons, no pot deixar de banda el debat sobre la forma d’Estat, hi hagi pocs o molts republicans avui segons les enquestes.