ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Ayuso i el principi de plaer
6820
post-template-default,single,single-post,postid-6820,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 abr 2021 Ayuso i el principi de plaer

No és només una populista o una imitadora castissa de Trump, és alguna cosa més. Alguna cosa que, em sembla, s’ha convertit en la clau de la seva popularitat i de la seva connexió amb un públic que desborda les fronteres del votant típic del PP. De què es tracta? D’una barreja d’optimisme fanfarró, hedonisme de terrassa i carpe diem de cerveseta i tapa. Isabel Díaz Ayuso ha trobat la fórmula màgica per sumar sufragis, que no és altra cosa que treure-li punta a allò que Freud va denominar el principi de plaer. I ho fa precisament quan la gravetat del moment pandèmic reclama que governants i ciutadans assumeixin el principi de realitat per damunt de tot. Per la presidenta autonòmica i candidata, la realitat (les xifres, per exemple, de morts per covid a la comunitat de Madrid) pesa poc a l’hora de prendre decisions. Les seves paraules i gestos estan destinats a mantenir una bombolla irrompible de felicitat i orgull, davant l’esquerra, Pedro Sán­chez i les dades més descoratjadores.
 
Més que amb Trump, Ayuso connecta amb populistes paleolítics d’arrelament celtibèric, com Jesús Gil y Gil o José María Ruiz Mateos, que –tinguem memòria– va ser elegit eurodiputat el 1989. L’escassa sofisticació dels missatges de la presidenta madrilenya recorda el to primari d’aquells personatges, però cal reconèixer que ara estem davant un altre fenomen: Ayuso ha convertit en atributs avantatjosos les seves moltes incongruències i moments friquis. El que és disfuncional esdevé simpàtic en el seu teatre.
 

“Qui vingui darrere ja pagarà la festa i netejarà el vòmit dels borratxos”

 
A més del principi de plaer, la lideressa es veu pro­pulsada per allò que, parlant d’Itàlia i de Berlusconi, es va denominar “factor Robinson”: un individualisme a ultrança que il Cavaliere encarnava a la perfecció davant una societat recelosa de l’Estat.
 
L’individualisme d’Ayuso, amanit amb cunyadisme, és una pseudoideologia que lliga bé amb el principi de plaer, ja que regala la il·lusió que cadascú és un rei. Recordeu aquella intervenció d’Aznar del 2007 en relació amb una campanya contra els accidents de trànsit: “A mi no m’agrada que em diguin ‘vostè no pot anar a més de tanta velocitat, vostè no pot menjar hamburgueses de tant, vostè ha d’evitar això i a més a vostè li prohibeixo beure vi’”. Ayuso construeix el seu discurs a partir d’aquella actitud del líder espiritual del PP.
 
La dreta s’ha associat tradicionalment amb el pessimisme davant la naturalesa humana. Com ha escrit Michel Tournier, “per l’home de dretes, el paradís és darrere nostre, i cada dia que passa ens n’allunyem”. Ayuso trenca aquest marc i proclama que el paradís és al Madrid actual. És una mena de sobiranisme de capital, que limita al sud amb La verbena de la Paloma i al nord amb la nostàlgia de la movida . La candidata popular li roba l’optimisme a l’esquerra (és fàcil davant Gabilondo) i surfeja sobre el desig d’un futur bo, bonic i sense gaires impostos. Qui vingui darrere ja pagarà la festa i netejarà el vòmit dels borratxos. Perquè, com ens adverteix Tournier, “així com l’alegria dona color a la creació, el plaer acompanya el consum, és a dir, una forma de destrucció”.

Etiquetes: