ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Giró i l’art de la prudència
6867
post-template-default,single,single-post,postid-6867,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

24 mai 2021 Giró i l’art de la prudència

El fitxatge de Jaume Giró, periodista amb llarga experiència com a altíssim directiu de La Caixa i el seu entorn, ha descol·locat tothom, començant per molts dirigents, militants i votants de Junts, el partit que el proposa per a conseller d’Economia. Amb el lèxic de moda, es diria que Giró s’ha convertit en un “factor disruptiu”. Als anys vuitanta es va parlar molt de l’anomenat “punt G de la sexualitat femenina”, i ara toca parlar del “punt G del Govern Aragonès”. En el cas de Giró, no es tracta d’una cosa discutible: la seva habilitat per moure’s entre els que remenen les cireres està acreditada.
 
Que sigui un independent i provingui del sector privat no significa que adopti un perfil tècnic. No tinc cap dubte que Giró serà un pes polític del nou Gabinet autonòmic, ja que –com ell mateix ha recordat– no es tracta d’un acadèmic ni d’un tecnòcrata que posen a la conselleria per quadrar els comptes. El nou titular d’Economia fa molts anys que fa política –en el millor sentit– des de les seves responsabilitats com a home d’empresa, i ho fa movent-se entre bambolines a Barcelona i Madrid, parlant amb uns i d’altres, descodificant llenguatges i dibuixant mapes del poder real. Qualificar-lo de relacions públiques és fer curt: Giró sempre ha estat un polític, però fins avui no s’ha llançat a l’arena pública. Una altra cosa –atenció– és que el seu encaix al Govern sigui més o menys fàcil, o que la seva veu, en relació amb l’espai complicat de Junts, tingui més o menys recorregut. Això ja es veurà.
 

El conseller econòmic serà un pes políticdel nou Govern que presidirà Pere Aragonès

 
Ferran Casas ha escrit a Nació Digital sobre l’operació Giró que “el nom és el missatge”. Cert, un missatge molt potent. Però també és un missatge ambigu, ambivalent, polièdric, com ja s’ha notat per les reaccions suscitades. Més enllà de la unanimitat sobre la seva vàlua professional, la resta d’opinions sobre el personatge són d’allò més contradictòries. Del nou conseller econòmic se’n diu una cosa i la contrària: que és la mà de l’Ibex 35 al Govern i que és la imatge perfecta de la centralitat de l’independentisme; que representa la dreta econòmica i que encarna la transversalitat; que transmet confiança a les elits més escèptiques i que va deixar ressentiments en alguns despatxos… Res més convergent que l’ambigüitat. Ni res més útil en segons quins càrrecs. Potser un dels avantatges de Giró és que cadascú pot veure en ell el que vulgui i que, d’alguna manera, pot projectar diverses coses alhora. És el que passa amb aquells a qui els agrada navegar fins i tot amb mal temps. Pagaria per veure quan Giró negociï amb els cupaires, que consideren que té “tendències econòmiques neoliberals”, o quan ho faci amb Illa, que qüestiona que formi part d’un Gabinet “progressista”, com si la ministra Calviño fos trotskista.
 
L’aterratge de Giró –expert en comunicació de crisi i estratègia reputacional– em fa pensar en Baltasar Gracián, que en el seu Oráculo manual y arte de prudencia exposa que “les coses no passen pel que són, sinó pel que semblen; són estranys els que miren per dins, i molts els que s’acontenten amb el que és aparent”. Al segle XVII ja era clar que la política és un combat d’ombres.

Etiquetes: