03 jun 2021 Els que firmen
Efectivament, repeteixen la jugada: els dirigents del PP tornen a demanar firmes a peu de carrer i “en contra” sobre un afer que té a veure amb Catalunya. Ara és contra la concessió dels indults als dirigents del procés condemnats pel Suprem i, abans, l’any 2006 era contra l’Estatut d’Autonomia, un text que tenia l’aval del Parlament, de les Corts espanyoles i de la ciutadania catalana, que el va aprovar en referèndum. Mariano Rajoy va aconseguir aplegar quatre milions de firmes (omplien 876 capses) i les va lliurar al Congrés dels Diputats, quan era cap de l’oposició. Pablo Casado no vol ser menys, esclar.
Josep Antoni Duran Lleida, ara retirat de l’arena política i gens atret per l’independentisme, va donar un testimoni molt interessant sobre el sentit de la campanya que el PP va fer contra l’Estatut: “Recordo haver vist i escoltat en els informatius de televisió com demanaven firmes contra els catalans, però també ho vaig viure en directe als carrers de Madrid: ‘Sisplau, posi’m aquí una firmeta contra els catalans’, deien. No m’ho han explicat: ho he sentit jo a la vorera de davant el Congrés”. D’altra banda, el col·lega Enric Juliana va escriure una crònica magnífica per a aquest diari on, arran d’una escena semblant a la descrita pel polític democristià, aixecava acta del sistema de captació de firmes del PP, basat en la idea primària “contra els catalans”. Aquesta era la consigna que havia donat la cúpula popular per atreure gent disposada a firmar sense manies (i sense rebre gaire explicacions).
Amb les firmes contra els indults, el PP torna a explotar la catalanofòbia
I hi ha un tercer document, que no em puc estar d’esmentar; l’escriptor valencià Joan Francesc Mira, un dels grans de les lletres catalanes, ho va narrar en un article sensacional: “‘¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?’, em preguntà fa sis anys una senyora de mitjana edat, activa i somrient, en una mesa petitòria ubicada al carrer Potosí de Madrid, just davant del mercat de Chamartín. ‘Señora –li vaig respondre–, tengo un impedimento: soy catalán’. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia. La mateixa senyora, i moltes senyores i senyors més, també haurien recollit certament firmes contra ETA, contra Batasuna o contra el famós Pla Ibarretxe, però mai no haurien demanat una firma ‘contra els bascos’ amb tanta innocència i tanta naturalitat”.
El mestre Mira posa el dit a la nafra: això, a Espanya, només passa amb els catalans. Recordeu que, quan ETA assassinava cada dia, les manifestacions a Madrid contra el terrorisme tenien un lema impecable: “Vascos sí, ETA no”. No hi havia confusions, se sabia distingir. En canvi, el nou Estatut permetia impulsar una croada contra “els catalans”, en general. El cas és d’una gravetat objectiva que cridaria l’atenció de qualsevol observador estranger que, sens dubte, hi veuria catalanofòbia. El terme no agrada a les Espanyes, perquè assenyala una estigmatització estructural dels catalans que, amb més o menys intensitat, es dona sovint. Però és obvi que la catalanofobia existeix i traspua en expressions que s’accepten com a normals . Són frases com “es difícil que un catalán sea presidente del Gobierno” o “antes alemana que catalana”. Per cert, gràcies a la catalanofòbia, alguns van munyint els departaments de publicitat de grans empreses catalanes, susceptibles de ser titllades de separatistes.
Amb la croada de les firmes contra els indults als presos independentistes, el PP torna a explotar la catalanofòbia estructural amb la voluntat que aquest material tan explosiu li permeti treure Sánchez del poder. L’estratègia parteix de la teoria de la manta de la dreta espanyola: si et tapes els peus, no et pots tapar el cap, i viceversa. Per buscar més vots a les Castelles, Madrid, Andalusia, Extremadura i l’Aragó, els populars sacrifiquen les seves sigles a Catalunya, que avui són marginals. Per això, aquests dies, no deixo de pensar en Alejandro Fernández, home intel·ligent al capdavant de la sucursal. Josep Piqué també es va empassar aquest gripau.
Les enquestes indiquen que, a Catalunya, dos terços o més de ciutadans estan a favor dels indults als líders del procés, la qual cosa té traducció en l’arc parlamentari, on el PSC i els comuns abonen aquesta mesura. Al conjunt d’Espanya, en canvi, el rebuig als indults es mou sobre el 60% o més, gràcies –en bona part– al seguidisme que alguns barons socialistes fan de les dretes. La decisió del Gabinet que presideix Sánchez és arriscada i alhora tràgica, en el sentit que emprava Isaiah Berlin: el PSOE no pot governar Espanya sense tancar ferides a Catalunya, ni pot tapar-se amb la manta curta i plena d’arnes de la dreta espanyola. Sense els vots catalans, els socialistes espanyols no arriben a la Moncloa. El coratge neix també de la necessitat.
Acabo amb dues preguntes: què esperen que passi a Catalunya els ciutadans que firmen alegrement contra els indults als presos independentistes? Tan poca història d’Espanya saben que refien que el garrot infinit sigui la garantia contra una desafecció que ells, justament, avui fan encara més gran?