ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La pregunta d’Ónega
6905
post-template-default,single,single-post,postid-6905,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 jun 2021 La pregunta d’Ónega

Hi ha preguntes i preguntes. El periodisme consisteix, sobretot, a fer la pregunta imprescindible que il·lumina l’escena. Malgrat que vivim temps en què qualsevol saltimbanqui amb un compte de Twitter creu ser Kapuscinski, el cert és que el periodisme exigeix pòsit i pausa, cosa que avui molts ignoren. Per sort, el veterà col·lega Fernando Ónega és de la vella escola (d’altres, en canvi, van ser de l’ofici i ara exerceixen com a tristos equilibristes de la seva pròpia decadència) i li agrada formular qüestions que fan diana. Així ho va fer al seu article de dissabte passat.
 
Ónega, que acostuma a observar els assumptes catalans amb més tranquil·litat que la mitjana dels que escriuen des de Madrid, ho va amollar amb total claredat: “Hi ha alguna cosa, alguna idea, alguna oferta, entre l’autodeterminació i el manteniment de l’estatus polític actual? Dit d’una altra manera: hi ha cap proposta que serveixi perquè s’acatin la Constitució i l’Estatut alhora que se satisfan les aspiracions nacionalistes? Si la resposta és afirmativa, hi ha esperança; si la resposta és negativa, poseu la conclusió vosaltres mateixos”. La pregunta està en l’aire, especialment quan es parla de la taula de diàleg que ha d’encarrilar les converses sobre el conflicte català. I la taula de diàleg serà al centre de l’escenari, una vegada hagin sortit de la presó els líders del procés mitjançant els indults.
 

Negociar és crear alguna cosa a partir d’interessos contraposats

 
Per respondre al que Ónega planteja serà millor començar per desterrar un concepte que únicament serveix per confondre. Ho heu endevinat: em refereixo a l’anomenada Tercera Via. El terme, a més de llepat i buit, té molt mala premsa, perquè no es va acabar d’entendre mai, ni per alguns dels seus presumptes i més prestigiosos venedors. Oblideu-vos de vies terceres (que després són vies estretes que desemboquen en estacions fantasma) i parlem com es fa als països que no tenen por del diccionari (perquè, al seu torn, no tenen por de consultar la ciutadania).
 
Amb aquest panorama, l’assumpte que sobrevolarà la taula de diàleg és el famós elefant invisible que el PSOE ha mantingut tancat a l’habitació des dels temps de la transició: el federalisme. Però no aquell federalisme de plàstic (Declaració de Granada i altres ocurrències) que els socialistes maneguen ritualment per justificar l’etiqueta federal a l’ampolla. Parlo del federalisme asimètric (a Espanya no tindria sentit que no ho fos) que Pasqual Maragall va propugnar amb tanta passió com escassa acollida entre els seus correligionaris de més enllà de l’Ebre. Asimètric perquè ja la Constitució del 1978 reconeix aquesta mateixa asimetria, al parlar de nacionalitats històriques i a l’incorporar la singularitat financera del País Basc i Navarra.
 
Aterrem. La pregunta que sorgeix de la pregunta d’Ónega és aquesta: fins a quin punt Pedro Sánchez tindrà voluntat i capacitat d’oferir un canvi de marc substancial a Catalunya que doni incentius a una part dels independentistes per deixar de ser-ho? Des del 2010, els incentius han brillat per la seva absència. L’Estat (utilitzant porres, el Codi Penal i el Tribunal de Comptes) ha basat tota la seva estratègia catalana en l’amenaça i la punició, fins i tot posant en primer terme la Corona, en comptes de preservar-la per a un moment arbitral. Avui, l’Executiu de PSOE i Podem s’ha proposat de tornar el plet català al carril de la política. Però no n’hi haurà prou amb un canvi de to ni amb els indults. Això ho sap qualsevol que hagi estudiat a fons el que ha passat a Catalunya des de l’aprovació de l’Estatut del 2006. Ho sap perfectament Iceta, que l’hi ha explicat a Sánchez.
 
Incentius i flexibilitat per trobar avenços que no siguin cartó pedra. Compte: no estic dient que el president Aragonès i la resta de negociadors de la part catalana renunciïn a la celebració d’un referèndum acordat a l’estil del que va tenir lloc a Escòcia. L’independentisme anirà a la taula de diàleg amb aquella demanda (i amb la de l’amnistia, que seria l’única manera de frenar la multitud de causes obertes arran de l’1-O). Amb què respondrà el líder socialista? Negociar és crear alguna cosa a partir d’interessos contraposats. Crear escenaris nous, avui imprevistos, potser, per uns i altres. El Gabinet espanyol ha de donar per superat el catàleg del folklore pal·liatiu (traslladar el Senat a Barcelona i altres floretes) per entrar en una cosa que escasseja: la imaginació política, el que és inèdit. Anar molt més enllà d’intentar restaurar l’Estatut que va retallar el Tribunal Constitucional.
 
També a La Vanguardia de dissabte, López Burniol avisa el PP del fracàs de la via coercitiva i, al fer-ho, remarca oportu­nament una dada que, suposo, se saben de memòria a la Moncloa: “Mig Catalunya ja no té cap sentit de pertinença a Espanya, ni se sent concernida pels seus interes- sos, ni obligada per les seves lleis, ni acata els seus jutges i tribunals”. La complexi- tat del quadre exigeix una taula de diàleg que no exclogui opcions, ni aquella d’aire ­­aus­triacista que va formular al seu dia el conservador Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, gens sospitós – per cert– de ­separatisme.

Etiquetes: