ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El bon morir
6924
post-template-default,single,single-post,postid-6924,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

27 jun 2021 El bon morir

Ja és legal, des de divendres, l’eutanàsia a tot el territori espanyol. Gràcies a una nova llei orgànica, qualsevol major d’edat pot sol·licitar ajuda mèdica per morir si pateix una malaltia irreversible o en ­fase terminal que provoqui un patiment intolerable i/o limiti greument la seva autonomia física. La política ha trigat a atendre una demanda social que ha anat creixent, envoltada per massa silencis i hipocresies. Sense l’impacte d’alguns casos amb transcendència mediàtica –el de Ramón Sampedro va marcar un abans i un després– aquest problema no hauria entrat mai al Parlament espanyol. Des de la mort del tetraplègic gallec el gener del 1998, són moltes les famílies que han hagut d’enfrontar-se a situacions límit que xocaven amb un mur legal. Un forat de desesperança que convertia la compassió en una abstracció sense sentit.
 
Cadascú té el seu credo i la seva moral, però la política ha de transcendir les creences per proveir un marc de drets que contempli el que els nostres avis no podien imaginar. Escriu Cioran que tota malaltia implica “un heroisme de la resistència”, però la democràcia no està feta per als sants. Això és el progrés. En la meva memòria infantil, guardo els ecos dels debats desmesurats que va propiciar la llei del divorci, aprovada el 1981; recordo fins i tot un funeral en el qual el capellà va utilitzar el pobre finat per malparlar del ministre Fernández Ordóñez, en un deliri digne de Berlanga. Més endavant, la primera llei orgànica de l’avortament, el 1985, va desencadenar les queixes i amenaces dels mateixos, però la majoria de la societat estava ja en un altre registre, així que els obstacles van anar caient; els residus del nacionalcatolicisme (que ara ressusciten gràcies a Vox) no van poder frenar aquelles reformes. Per sort, la majoria de l’electorat del PP no vol tornar enrere en aquests assumptes.
 

La democràcia no està feta per als sants; això és el progrés

 
És millor una societat que regula l’eutanàsia (amb totes les garanties exigibles) o una societat que es manté indiferent davant el patiment de tants ciutadans? Jo ho tinc molt clar. Quan el legislador es renta les mans, el dolor sense horitzó esdevé una tirania infame.

Etiquetes: