ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Lluny però més a prop que mai
6927
post-template-default,single,single-post,postid-6927,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 jun 2021 Lluny però més a prop que mai

La llibertat per als nou líders independentistes indultats té un efecte automàtic en els equilibris del sempre envitricollat espai independentista: els polítics de l’exili agafen ara un relleu més accentuat, pel fet de ser les úniques figures de pes que continuen en una situació anòmala (deixant de banda els càrrecs investigats pel Tribunal de Comptes o amb causes als jutjats 13 i 18), a més de ser les úniques peces que s’escapoleixen de la maquinària punitiva de l’Estat. Els que són lluny ara són més a prop que mai. Un cop passin les entrevistes i els actes de benvinguda a les dones i els homes que han patit pena de presó, el focus es tornarà a posar sobre Waterloo i sobre Suïssa, més encara quan determinats organismes internacionals –cas del Consell d’Europa– critiquen l’actuació de la justícia espanyola.
 
Amb tot, la taula de diàleg passa a ser el centre de gravetat de la política catalana. Una taula que, en teoria, disposarà de dos anys per treballar i arribar a alguna mena de resultat. Si es vol evitar interferències, Pere Aragonès i Pedro Sánchez han de ser els motors constants d’aquestes converses. A la taula també hi seuran dirigents de Junts, començant pel vicepresident Puigneró.
 

Puigdemont i la resta d’exiliats no poden quedar al marge del que es parli a partir d’ara

 
Fins ara, l’actitud oficial del partit de Puigdemont davant la taula de diàleg és la d’un participant reticent que hi va sense confiar gaire en els fruits que pugui donar; subratllant la seva desconfiança, Junts apareix com un negociador menys implicat que ERC, a l’espera que un eventual fracàs del diàleg li permeti proclamar que l’estratègia possibilista del seu soci no té recorregut i que cal tornar a la confrontació. Elsa Artadi s’ha convertit en l’altaveu més intens d’aquesta posició i no desaprofita cap ocasió per marcar distàncies amb els republicans. En canvi, en entrevistes recents a TV3 Josep Rull i Joaquim Forn han transmès una visió més oberta sobre el diàleg amb Madrid, que, sense eludir les dificultats, és força propera a la que ahir mateix explicava Oriol Junqueras en aquestes pàgines. Jordi Sànchez, secretari general de Junts, també s’ha manifestat en aquesta ­línia.
 
Quina serà la posició final de Carles Puigdemont sobre el diàleg entre Aragonès i Sánchez? Aquesta és una qüestió importantíssima, perquè no hi haurà cap solució vàlida que no compti –d’una manera o altra– amb l’aval dels dos principals partits independentistes i el vistiplau de l’expresident. I tampoc hi haurà normalització plena de la vida política a Catalunya si no s’aborda la situació dels exiliats, entre els quals hi ha Marta Rovira, secretària general d’ERC. Puigdemont i la resta no poden quedar al marge del que es parli a partir d’ara, la qual cosa els obliga a escoltar més veus de les que habitualment els envolten, per tenir una visió més completa i exacta del que passa aquí.
 
Si ERC i Junts van amb actituds molt diferents a la taula de diàleg, malament rai. Perquè el Gabinet espanyol tindria llavors l’excusa perfecta per eludir la tasca històrica que li pertoca, que és oferir propostes noves, rigoroses i creïbles (no simples pedaços) a la societat catalana.

Etiquetes: