ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els incerts jugadors
6930
post-template-default,single,single-post,postid-6930,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 jul 2021 Els incerts jugadors

L’escena és la següent: dos paios juguen a pòquer, ­però els que els observen creuen que estan jugant als escacs, una cosa que ells mateixos també pensen a estones. Mentrestant, al voltant dels jugadors, van esclatant bombes, però ningú no sembla espantat. L’emprenyament sí que és notori. En una cantonada, un grup de figures vestides de negre i exhibint exemplars del Codi Penal va escalfant com ho farien els futbolistes que han de saltar al camp. Les apostes són clares i són difuses alhora. Els jugadors surfegen la incer­tesa entonant un optimisme invers i cautelós, a prova de malastrucs. Aquest és el quadre de la taula de negociació sobre el conflicte català que, segons anuncien, arrencarà el setembre vinent. La trobada dels presidents Sánchez i Aragonès ha servit perquè tinguem un calendari. Per alguna cosa es comença.
 
L’estiu polític apareix davant nostre com un llarg ­pròleg que havia de servir perquè baixés una mica més la inflor abans d’abordar l’assumpte, però el Tribunal de Comptes aplica el llançaflames sobre les ferides de l’independentisme català i hom es pregunta fins a quin punt una democràcia pot desfigurar-se a si mateixa quan alguns ­organismes oficials esdevenen trinxeres dels guardians de les essències. Si alguna cosa il·lustra bé el fenomen de la feu­dalització parasitària en la qual degenera el partidisme és el Tribunal de Comptes, que surt a la pel·lícula com el boig amb la motoserra, disposat a omplir-ho tot de sang. El ministre Ábalos va fer curt amb la seva metàfora: aquestes causes no són “pedres al camí”, són mines antipersones.
 

Els que esperen que Sánchez i Aragonès fracassin no descansaran ni un minut

 
Mentrestant, les dretes con­templen la carnisseria com la revetlla que els ­compensa per haver d’empassar-se els ­indults dels líders del procés. “Que els ­deixin en la misèria”, conclouen els ­ideòlegs d’aquell patriotisme paleolític que consisteix a apuntar-se a la llibreta el nom dels empresaris i dels bisbes que no ballen el pasdoble de la cabra. L’es­pectacle de Pablo Casado treballant aplicadament perquè Vox guanyi més vots és una cosa que es recordarà d’aquí cent anys. Una ­cosa que segur que ha de posar els pèls de punta a la cancellera Merkel.
 
Els Peres fan la seva. Els dos apostadors es necessiten mútuament més que no sembla. La legislatura espanyola no pot prescindir del concurs dels republicans per arribar a bon port i la legislatura ca­talana descarrilarà si Aragonès no obté ­algun fruit important de la taula de diàleg. Però hi ha alguna cosa més: altres elements estan en joc. Per exemple, el paper dels socialistes catalans com a ròtula d’una societat que se sent nació encara que no tothom es declari nacionalista. Per exemple, la credibilitat d’ERC com a ­partit capaç d’harmonitzar interessos diversos i ser interlocutor davant aquells que no havien confiat mai en les sigles de Macià i Companys. Per exemple, la coherència del líder del PSOE davant unes elits catalanes que han estat tractades ­colonialment i amb menyspreu pel PP. El que es juguen Sánchez i Aragonès en aquesta negociació difícil té moltes de­rivades que desborden les seves respectives circumstàncies.
 
A la taula de pòquer pot passar de tot, però alguna cosa sí que sabem: els que ­esperen que Sánchez i Aragonès fracassin no descansaran ni un minut. Els que ­desitgen veure’s propulsats pel “com pitjor, millor” no són simples espectadors, intenten que la partida se’n vagi al carall mitjançant tota mena d’estra­tagemes. Les posicions de les parts, tan allunyades avui dia, alimenten les expectatives d’aquests sectors, a Madrid i a Barcelona. És tot tan evident que els lampistes de la taula s’han d’esprémer el cervell per trobar una me­cànica que permeti eludir la trompada. Canviar la gesticulació per la discreció sembla una recepta d’obligat compliment.
 
Un altre Pere, Pedro Laín Entralgo, va dir això en un debat que, moderat per Baltasar Porcel, es va publicar a la revista Serra d’Or cinc anys abans de la mort de Franco: “Un dels meus temors de cara al futur és que perduri massa l’actitud cap a Catalunya provocada per la guerra i que ocasioni entre els catalans crispacions que suscitin un autèntic separatisme en persones que poden arribar a una entesa”. El que va ser jove falangista ho va encertar de ple. No el van escoltar. Pedro Sánchez, que ha assumit que l’independentisme ja no és una hipòtesi, suposo que sap (en el seu fur intern) que això, al final, no va de retrobaments. Tot això va de preguntar a la gent el que vol, som al segle XXI.

Etiquetes: