ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Amy i el guardamobles
6961
post-template-default,single,single-post,postid-6961,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

24 jul 2021 Amy i el guardamobles

Va aparèixer en les nostres vides com el premi d’un concurs al qual no ens hem presentat i, quan va sortir-ne, ho va
fer amb l’elegància suprema dels que no tenen necessitat de dir-ho tot. Aquella noia –que pot tenir tants noms com us ­vagui– havia travessat tots els focs, però semblava aliena a la seva gesta, ancorada en una ­felicitat remota, de la nena que havia estat i que sempre va preservar davant de la voracitat de l’oblit i la ràbia. Els deu anys de la mort d’Amy Winehouse em connecten amb aquella noia ingràvida que va formar part de la nostra colla, quan pensàvem que sempre seríem amics i que tindríem a mà un estiu perenne on desembarcar.
 
Amb la música de la cantant londinenca em passa com amb algunes pintures i poesies, més aviat poques: em revelen la continuïtat d’unes vides intuïdes que hem arraconat en un guardamobles a tocar de l’aeroport, tot esperant el dia en què completarem totes les ­mudances que ens han fet com som. Ara ja podem dir que, domesticat l’ego bulímic de la joventut, la nostra figura és –per damunt de tot– el resultat de canviar de casa com qui canvia de pell. El Londres de la brillant artista jueva serà sempre el Londres on vam veure la ­línia discontínua que separa l’edat adulta dels esbarjos prolongats per no haver de retre comptes. Les estores angleses del lavabo com a metàfora de la realitat.

 

Les estores angleses del lavabo com a metàfora de la realitat

 
Quan va morir Kurt Cobain, la clatellada avisava de coses que encara no havíem viscut; quan va traspassar Amy Winehouse, el problema era un altre: l’atac a traïció de la memòria zombi, el tuf de les promeses que el nostre jo del passat havia fet al nostre jo refiat del futur, que s’havia convertit en un traficant d’alguna cosa que limitava al nord amb la kriptonita de Superman i al sud amb les excuses de mal pagador.
 
La noia efímera torna cada estiu. Brindo amb ginebra menorquina a la salut de la gran Amy, la veu de la qual ens trenca i ens arregla alhora.

Etiquetes: