ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | No més joguines trencades
6974
post-template-default,single,single-post,postid-6974,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 ago 2021 No més joguines trencades

Se’ls denominava “joguines trencades”. Era la retòrica periodística de fa unes dècades. L’ídol esportiu que descendia als inferns era etiquetat irremeiablement com a “joguina trencada”. Així va ser, per exemple, amb Maradona, el geni argentí que va acabar engolit pels paradisos artificials de consum compulsiu. Així era amb aquells que, en el futbol o en altres esports, acabaven sent personatges de tragèdia a la mesura exacta de la premsa groga i del cor, valgui la redundància. Eren la creu de la cara brillant de l’èxit esportiu i social que envoltava els més grans, els que havien tocat el cel amb les seves gestes memorables a l’estadi.
 
La valenta actitud de Simone Biles, la gimnasta dels Estats Units que ha declarat els seus problemes de salut mental a Tòquio, és als ­­an­típodes del comportament dels esportistes d’altres temps, aquests que acabaven sent joguines trencades després de simular, durant mesos o anys, que eren invulnerables, durs, incansables i gairebé perfectes. L’estrella d’aquests Jocs Olímpics ha trencat el tabú i ha fet visible la humana debilitat dels que s’exigeixen sempre una mica més. Ha emergit el que també hi ha darrere del cèlebre lema olímpic (“Citius, altius, fortius”): més dubtes, més ombres, més pors. La faula de Biles és la d’una societat que vol –en teoria– més veritat i més empatia. Ens agrada que els mites d’ara siguin admirables no només pel que fan i nosaltres no podem fer, també per la manera com manegen els abismes en els quals caiem el comú dels mortals. Adéu a la joguina trencada, benvinguda l’estrella que confessa els seus límits sense embuts. Però el conte només funciona si l’ídol torna i és capaç de sobreposar-se: Biles, dimarts, va tornar a competir i va aconseguir una medalla de bronze. La història ha tingut un final feliç. Sergio Heredia, en una crònica magnífica, ha parlat de “renaixement”. La noia que va notar sobre les seves espatlles tot el pes del món s’ha vençut a si mateixa. Un guió a la mesura del nostre confort. Pròximament, en alguna sèrie.
 

Simone Biles és Rocky Balboa, aquell boxejador de ficció a qui resem quan tot sembla anar-se’n a la merda

 
En la pràctica de les arts, la vulnerabilitat, en canvi, cotitza a l’alça, almenys des del romanticisme. Dos dels fundadors de la literatura moderna, Edgar Allan Poe i Charles Baudelaire, ho van deixar clar en les seves respectives vides i obres, i amb això van donar unes pistes que encara seguim a data d’avui. Fernando Pessoa, a Llibre del desassossec , fa un Biles d’antologia: “El fet mateix d’escriure ha perdut la dolçor per a mi. S’ha trivialitzat tant, no només l’acte de donar expressió a emocions com el de perfeccionar frases, que escric com qui menja o beu, amb més o menys atenció, però mig alienat i desinteressat, mig atent i sense entusiasme ni fulgor”. La modernitat és l’abúlia i el desencantament, aquell pes invers del món que redueix l’individu a una part de la massa complaguda, que –al seu torn– el capitalisme converteix en públic de si mateix. Nietzsche il·lumina el segle amb un aforisme: “Compensació del poeta: els seus patiments i el plaer d’expressar-los”. Pessoa –de nou– l’atrapa per la porta del darrere: “El poeta és un fingidor. / Fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que en veritat sent”. En la cultura de masses –el cinema i el rock– la vulnerabilitat assoleix la seva màxima seducció necròfila. El panteó d’actors i músics que van morir joves és un far subjugador que converteix el pes del món en una rialla impia, la del plaer secret d’admirar als fantasmes que no envelliran mai: Marilyn Monroe, James Dean, Jim Morrison…
 
Simone Biles és Rocky Balboa, aquell boxejador de ficció a qui resem quan tot sembla anar-se’n a la merda. La gimnasta de Columbus va explicar així la raó de la seva necessitat de parar: “No estava lesionada. Bé, sí. M’havia lesionat l’orgull”. Bloqueig mental. L’italo­americà sempre s’aixecava després de caure a mans del rival. Per això continua sent un sant a mà. Cioran podria posar els subtítols a la nova pel·lícula: “Qui no ha ex­perimentat la por de tot el terror del món, l’ansietat universal, la inquietud suprema, el suplici de cada instant, no sabrà mai el que signifiquen la tensió ­­fí­sica, la demència de la carn i la bogeria de la mort”.
 
Les joguines trencades ja no agraden, estem en una altra ona. Ara només falta que apliquem aquesta narrativa tan empàtica al rider que se la juga per por­tar-nos una hamburguesa o una ració de sushi anant de bòlit.

Etiquetes: