ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El Papa trenca un tabú
7009
post-template-default,single,single-post,postid-7009,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 set 2021 El Papa trenca un tabú

Ha trencat un tabú i és segur que això li costarà crítiques d’aquells que enyoren l’aroma del nacionalcatolicisme que va impregnar la vida espanyola durant molt de temps. El papa Francesc s’ha ficat en un terreny que, en general, només freqüenten polítics de Podem, de l’independentisme català o del sobiranisme basc, més alguns intel·lectuals i analistes que exerceixen la mirada crítica. En una entrevista a la Cope i preguntat sobre la situació catalana, el líder de l’Església catòlica ha afirmat que “el que és més clau en aquest moment a qualsevol país que té aquest tipus de problemes és preguntar-me si s’han reconciliat amb la mateixa història” i ha afegit: “Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la història del segle passat. I, si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la mateixa història, la qual cosa no vol dir claudicar de les actituds pròpies, sinó entrar en un procés de diàleg i de reconciliació”.
 
Amb aquesta reflexió pública, Bergoglio qüestiona el relat oficial sobre la transició espanyola, que assimila aquesta etapa a una mena de “reconciliació nacional” a partir de gestos com la legalització del PCE, l’acceptació de la monarquia per part dels comunistes, o el retorn del president Josep Tarradellas. Però ja està àmpliament estudiat que el que va passar entre el 1975 i el 1978 va ser el resultat de constatar les debilitats que impedien per igual dos escenaris diferents: la continuïtat maquillada de la dictadura o la ruptura democràtica que volia l’oposició. La ­reforma va emergir dels límits que condicionaven les impotències de cada actor, entre els quals hi havia un exèrcit fet a la mida del dictador, que va observar amb lupa la redacció de la Constitució del 78.
 

Bergoglio qüestiona el relat oficial sobre la transició espanyola

 
És fàcil pensar que la condició d’argentí del Papa pesa bastant a l’hora d’analitzar el que és la reconciliació. Espanyols, argentins, xilens, polonesos, romanesos, txecs i d’altres comparteixen l’experiència de sortir de règims autoritaris o totalitaris per construir un marc democràtic. Es tracta de casos molt diferents però units per un factor: la dificultat de jutjar els responsables de la tirania i de reparar les víctimes. La voluntat d’evitar una nova contesa va presidir la transició i, sota aquesta premissa, es va acordar un “no mirem enrere”. Potser era l’únic que permetia aquest context, no caiguem en el presentisme fàcil. Però això no va ser una reconciliació. Per aquest motiu la dreta espanyola és revisionista, fins i tot respecte a la figura d’Adolfo Suárez, el coratge del qual no inspira avui cap líder polític.
 
El Sant Pare també ha tret dramatisme als processos d’independència. Sobre l’expressió “unitat nacional” (que qualifica de “fascinant”), ha advertit que “no es valorarà mai sense la reconciliació bàsica dels pobles”. Ho ha dit en plural: pobles. Aquest raonament és de gran sentit comú i connecta amb la idea del pensador liberal Isaiah Berlin segons la qual tot nacionalisme sorgeix d’una ferida patida per una determinada col·lectivitat –un poble– que se sent nació. Si la ferida es manté oberta i no hi ha voluntat seriosa de guarir-la, el conflicte perdurarà, s’enquistarà i pot empitjorar. La idea orteguiana de la conllevancia no serveix, llevat per a qui fa tacticisme. No és sobrer recordar que només amb bones paraules no sortirem de l’atzucac.
 
El Vaticà, que no és precisament partidari d’una Catalunya independent, emet ara senyals molt afinats a favor d’un diàleg de debò. Més d’un es posarà nerviós a Madrid.

Etiquetes: