ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els meus finals del món
7016
post-template-default,single,single-post,postid-7016,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 set 2021 Els meus finals del món

Estàvem dinant i van aparèixer al televisor aquelles imatges que després hem vist dotzenes de vegades: un gratacel embolicat parcialment en fum, després del xoc del primer avió contra les Torres Bessones de Nova York, el dimarts 11 de setembre del 2001, d’això ja fa vint anys. Al cap de poc, un missatge es va convertir en una idea assumida per molta gent: “El món ja no tornarà a ser el que era”, versió una mica més elaborada del tòpic “hi ha un abans i un després”. Passats uns dies, el relat dominant era molt més solemne: “És el final d’una època, és el final del món tal com l’hem conegut”. Quan va sorgir la pandèmia de la covid vaig recordar tot això, ja que ara també s’ha dit i repetit que la gran crisi sanitària vindria a ser “el final d’un món”, la mateixa tesi però exposada amb més glamur.
&nbsp:
Quants finals del món he viscut des que tinc consciència del que passa al meu voltant? La llista comença a ser considerable. No hi posaré la crisi del petroli del 1973, perquè aquest cronista encara habitava aquell desterrament que denominem infantesa. El meu primer final del món va ser a mitjans dels anys vuitanta, quan les primeres notícies sobre la sida ens van convertir en joves amenaçats de mort si no utilitzàvem preservatiu, que semblava una cosa d’una altra època; ja no podíem imitar l’alegria concupiscent que va envoltar el despertar sexual dels nostres germans grans, addictes a la psicodèlia i altres materials. La nostra vida íntima es va poblar de fantasmes i paranoies sobre la salut de les nostres parelles, com aquella nit en què vaig acabar al llit d’una amiga d’una exnòvia, i ella va decidir unilateralment que res no s’havia d’interposar entre pell i pell. L’assot de la sida, que va fer desaparèixer amics i coneguts, va ser un final del món bastant concret i inquietant, doncs va limitar abruptament actituds i comportaments, i va donar ales a pors, predicadors i moralines que semblaven haver caducat. El món es va convertir en més desagradable i molt menys divertit.
&nbsp:

Passejant pel memorial de l’11-S a Nova York, un entén el futur gairebé més que el passat

&nbsp:
Al cap de pocs anys, el 1989, vaig assistir a un altre final del món. La caiguda del Mur, aquell novembre, va simbolitzar el final de la guerra freda i va accelerar la desaparició de la Unió Soviètica i els règims que apadrinava Moscou. L’optimisme idealista (avui el veiem ingenu) del pensador Fukuyama impregnava l’aire del moment, així com el somriure del txec Václav Havel, un líder que prometia una altra manera d’exercir el poder, interessant també per als que no havíem viscut en l’anomenat socialisme real: més veritat en les nostres vides, menys burocràcia i menys corrupció. Va ser una breu però intensa faula de Walt Disney per a una Europa que, sense telons d’acer, semblava reconciliar-se amb la postal acolorida que no van rebre mai autors com Stefan Zweig, Joseph Roth o Albert Camus. Un món més democràtic, més lliure i amb més drets per a tothom? Aviat vam descobrir que allò vell persistia en el suposat món nou, mitjançant l’art del camuflatge.
&nbsp:
Amb l’11-S, la pintura del futur va ser totalment ombrívola. Amb l’11-M, que va trencar el cor de Madrid, es va tornar a ­difondre el mateix missatge: l’escenari que hem viscut ha estat fulminat, ens haurem d’acostumar a explorar fora del mapa. La idea d’una guerra perpètua sense rereguarda possible es va instal·lar en les nostres ments. Això sí que era un ve­ritable final del món, sense cap dubte. I vam sentir enyorança matussera d’aquell planeta que estava dividit en dos blocs, aquell món en què vam néixer, que tenia en el maletí presidencial del botó nu­clear un altar civil al sentit comú i la realpolitik . Sense haver-lo llegit encara, in­tuíem llavors el que Walter Benjamin havia escrit quan tot se n’anava en orris a mans de Hitler: “El passat només es pot encalçar com la imatge que refulgeix, per no tornar mai més, en l’instant en què es torna reconeixible”. Passejant pel memorial de Nova York que recorda les víctimes dels atemptats, un entén el futur gairebé més que el passat, com si el silenci hagués alterat la lògica del temps per oferir-nos una perspectiva única sense avisar. Una propina.
&nbsp:
Alguns han profetitzat que la pandèmia ens farà millors, d’altres han anun­ciat que ho repensarem tot. Soc bastant escèptic al respecte. Els finals del món que vivim són lliçons que comprenem sempre en diferit. Potser fins avui, dues dècades després, no entenem el món nou que va caure sobre els nostres caps quan els terroristes d’Al-Qaida van estavellar els avions.

Etiquetes: