ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El nou Dragon Khan i l’eternitat
7024
post-template-default,single,single-post,postid-7024,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 set 2021 El nou Dragon Khan i l’eternitat

És la maledicció del faraó. Sempre acaba tornant. El primer Govern tripartit d’esquerres, que va presidir Pasqual Maragall, va ser qualificat de Dragon Khan, perquè els seus constants ensurts i embolics recordaven la gran atracció de Port Aventura, una muntanya russa d’acer sense precedents. Després de la picabaralla entre Junts i ERC sobre els integrants de la taula de diàleg, és probable que l’Executiu presidit per Pere Aragonès tingui el dubtós honor d’esdevenir el nou Dragon Khan polític.
Siguem seriosos: el que ha passat en les últimes hores seria motiu suficient, en unes altres latituds, perquè el Gabinet autonòmic saltés pels aires. Junts ha fet un torcebraç al president i l’ha perdut. Això és tan evident com que el gest d’autoritat d’Aragonès té força justament perquè és excepcional, i no es podrà repetir cada dia. Com és que republicans i juntaires relativitzen aquest episodi malgrat la seva importància objectiva? Perquè no estan en disposició de canviar de parella ni d’explorar acords amb altres sigles. Resum: ERC i Junts estan condemnats a continuar agafats de la mà, fins que arribi l’examen de la CUP (previst en l’acord d’investidura amb els republicans) o hi hagi un nou gir de guió que ho peti tot.
 

L’actual Govern és un artefacte condemnat a viure en l’ensopegada diària

 
Fem memòria: el Govern Aragonès es va constituir en l’últim minut, sense ganes, i com a mal menor per evitar una repetició electoral. Els dos socis no comparteixen l’estratègia independentista i tenen sensibilitats divergents en l’agenda social, com s’ha vist en l’assumpte de l’aeroport del Prat. Afegim que, des de Junts, no ha passat dia que no s’hagi anunciat el fracàs de la taula de diàleg o s’hagi remarcat que el pragmatisme (que practiquen també els consellers del partit de Puigdemont) no servirà de gaire.
 
L’actual Govern és un artefacte condemnat a viure en l’ensopegada diària, malgrat els esforços d’Aragonès per projectar estabilitat i gestió eficient. Apareix el nou Dragon Khan, fatalment. Qui pagarà més cara la factura electoral d’aquest desgast? Ja ho veurem. En tot cas, per al conjunt dels catalans, el preu serà altíssim si ERC i Junts han de dedicar més temps i energies a les seves batusses fatigants. La gent es desconnecta.
 
Ahir va quedar clar que Pedro Sánchez i Pere Aragonès s’han conjurat per donar oxigen a una taula de diàleg que té molts enemics i obstacles, una taula que s’etiqueta amb la paraula retrobament i amb la paraula reconeixement , segons qui parli. És una aposta incerta, de la qual s’ha despenjat Junts, i això és una notícia dolenta; veurem si hi ha una correcció en aquest sentit o, per contra, aquest assumpte acaba fent irrespirable el dia a dia al Consell Executiu. Tota solució hauria de comptar amb el concurs de l’espai posconvergent. Amb tot, pesen massa el tacticisme i la competència electoral, que s’activarà de cara a les futures eleccions municipals.
 
El got mig ple, amb un to molt mesurat. Sense grans entusiasmes, sense grans pro­meses. És el que es va vendre ahir des de Palau. Els dos presidents van acordar no posar terminis al diàleg, per bé que Aragonès va insistir en la necessitat d’obtenir “avenços i concre­cions”. Del procés, n’hem après alguna cosa: el calendari convertit en fetitxe esclafa la política. Però també seria un gran risc caure en la temptació contrària: que la negociació s’enquisti en una mena d’eternitat de butxaca. Passar dels gestos a les solucions tangibles és el repte, “sense pressa però sense pausa”, diu el president espanyol. Però vivim temps volàtils, massa.

Etiquetes: