ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Barcelona, un somni
7068
post-template-default,single,single-post,postid-7068,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 oct 2021 Barcelona, un somni

Barcelona és poderosa, Barcelona té poder, feia la cançó. És un poder molt cobejat, certament. Sembla que ha començat la batalla electoral a la capital catalana, amb els ulls posats en les municipals del 2023. Elsa Artadi, de Junts, va fer oficial dijous que torna a optar a l’alcaldia, malgrat els magres resultats obtinguts. Envoltada de les principals figures del món postconvergent, Artadi va identificar Colau amb “la Barcelona del no” i va buscar la connexió amb els empipats –que no són pocs– amb tot allò que no funciona a la metròpoli dels nostres amors. No sé si les seves formes van ser les més eficaces per arribar al barceloní desfibrat. N’hi ha prou amb denunciar errors i desastres per guanyar?
 
Les polítiques de Colau no agraden gaire (potser ni a part d’una esquerra, que esperava altres coses), però l’oposició té dos problemes notables: transcendir la narrativa de la queixa i trobar una cara nova que pugui encarnar un cert somni, assequible i comprensible per a molta gent. No ens enganyem: després de l’era de Pasqual Maragall, tot ha estat una suma d’inèrcies, casualitats i caramboles, des de la mala sort de Jordi Hereu amb el tramvia fins a l’excés de confiança d’Ernest Maragall la nit en què semblava que podia ser alcalde, passant per la miopia d’alguns col·laboradors de Xavier Trias i la providencial intervenció de Manuel Valls per salvar l’alcaldessa que havia promès que faria fora. No seríem justos si no poséssim en aquesta vitrina d’honor el fiasco que va ser, ­durant l’etapa de Joan Clos, el Fòrum Universal de les Cultures, amb aquella rua de Carlinhos Brown que intentava transformar la nostàlgia pels Jocs del 92 en una forma d’anestèsia col·lectiva.
 

Les polítiques de Colau no agraden gaire, però l’oposició té problemes notables

 
Els barcelonins són electors imprevisibles i sofisticats. El món na­cionalista –ara independentista– mai ha acabat de trobar la peça per a l’alcaldia, Trias no va poder arrelar. Mentre, el PSC ha lligat la seva sort a la líder dels comuns, com si Jaume Collboni no hagués de repetir o ja s’hagués resignat a ser la guarnició d’un plat que –oh, paradoxes– surt d’una cuina on el toc de qualitat depèn de conspicus exsocialistes, com Jordi Martí.
 
Les ocurrències, el desànim i la brutícia (que volen combatre amb més diners) han desinflat Barcelona. Cal un nou somni de ciutat. Ara com ara, ningú l’està oferint.

Etiquetes: