08 nov 2021 La memòria processada
Fa cinquanta anys que es va fundar l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari que va aplegar els partits i associacions d’oposició al franquisme i que va tenir una gran capacitat de mobilització en els anys decisius del final de la dictadura i l’arrencada de la transició. El Parlament de Catalunya ha celebrat aquesta efemèride amb una acte en què algunes persones amb representativitat oficial, entre elles la presidenta de la Cambra, han tendit a embolicar els fets d’ahir amb una interpretació presentista, actitud de trinxera que desfigura el rerefons de la història col·lectiva.
Novament, el sentit institucional d’algunes figures que cobren de l’erari brilla per la seva absència, i així anem fent un país en què molts ciutadans se senten al marge de l’administració que gestiona les polítiques que més ens afecten. D’altra banda, no descobrirem ara que la gestió de la memòria pública és un assumpte delicat en totes les societats i que, sovint, cadascú escombra cap a casa quan posa el retrovisor. Però hi ha situacions en què tot grinyola més del compte. Com ha escrit Marc Andreu, som davant una commemoració que “ha passat institucionalment sense pena ni glòria al país dels dies històrics”.
Reescriureel passat recent deCatalunya en funciódel procés és un despropòsit
Alguns independentistes fan una aproximació errònia i distorsionada al relat de l’antifranquisme, potser perquè l’independentisme va ser gairebé inexistent o molt minoritari durant moltes dècades. Potser també perquè pretenen crear elements de continuïtat històrica que no tenen res a veure amb el que es va viure de debò. L’assumpte seria anecdòtic si no fos que una visió poc rigorosa del passat recent acaba divulgada solemnement per càrrecs que tenen altaveu institucional, operació arriscada que esdevé un bumerang. Les raons legítimes de l’independentisme perden credibilitat si es fonamenten en una reconstrucció a mida del que va ser l’oposició a Franco. En aquest sentit, és un escàndol que algú tingui la temptació de silenciar el paper del PSUC a l’Assemblea de Catalunya.
Reescriure la memòria col·lectiva recent de Catalunya en funció del procés és un despropòsit, ho faci qui ho faci. És tan ridícul si ho fan alguns centralistes dient que Jordi Pujol “sempre va ser independentista” com si ho fan alguns sobiranistes repetint per inèrcia que “ERC propugna la independència des de la seva creació el 1931”. Vet aquí dues dades falses.
Josep Benet, independent de l’Assemblea de Catalunya que va ser candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat a les primeres autonòmiques, en el pròleg del llibre Combat per una Catalunya autònoma , editat abans d’aquells comicis, escriu que aplega textos seus de diversos moments per “facilitar el coneixement” de la seva trajectòria i fer front a persones i partits que “difonen afirmacions o insinuacions malèvoles, sense cap prova i en contra de la realitat dels fets, amb finalitats partidistes i electoralistes”. Prenguem-ne nota i apliquem aquesta lliçó avui.