22 nov 2021 Res en comú
La vida després de la CUP. La vida en estat cru. La vida en prosa. La vida sense tornar a proclamar que hi ha una majoria independentista d’un 52% al Parlament, una suma que va servir (només) per investir president Pere Aragonès, i tal dia farà un any. És la vida (boja) de la necessitat de salvar els pressupostos de la Generalitat amb partits de fora del bloc independentista, perquè una cosa és la bombolla retòrica del postprocés i una altra, molt diferent, és la realitat de l’administració autonòmica, que no pot esperar.
El columnista no té vocació de futuròleg, però aquesta endevinalla era fàcil i la vam encertar: els cupaires plantarien el Govern, així ha estat, com vam dir al conseller Giró, a qui potser li aniria bé no agafar-se aquestes coses de manera tan sentida i personal, que la partida és llarga (en teoria).
En les coses importants de l’Executiu (taula de diàleg i pressupostos), els juntaires es fan invisibles
L’estadística és reveladora: només una vegada els anticapitalistes van votar els pressupostos, i va ser quan estava en joc el referèndum o referèndum, com una excepció. El més normal, a can CUP, és el “demà m’afaitaràs”. I ara què farem, Pepeta? Ara toca el ball de rams a tota pressa, amb els comuns, si quadra. Perquè això s’ha de votar avui dilluns. Però aquesta aposta és d’ERC, no pas de tot el Govern: Junts ha fet saber que la negociació no els concerneix i adverteix que no els canviïn els comptes, cosa que ens connecta directament amb el mètode dels de Puigdemont davant la taula de diàleg, que consisteix a deixar el palangre als republicans i rentar-se les mans. Resum de situació: en les coses més importants de l’Executiu (taula de diàleg i pressupostos), els juntaires es fan invisibles, com passa en un matrimoni que cohabita però no coincideix mai ni a taula, ni davant la tele, ni al llit. La parella ja no té res en comú, però s’entesta a mantenir les aparences. Bé, sí que té una cosa en comú: la conservació del poder autonòmic, que és millor que ser a la intempèrie.
Si tot això passés a Dinamarca (nació molt estimada per l’independentisme), el Govern plegaria veles i el president convocaria eleccions avui mateix. Perquè la comèdia ja no té més corda i hem passat de la fredor entre els socis a l’evidència que no poden anar plegats ni a fer una cervesa (o ratafia). Un cop els cupaires ens fan el favor de rebentar la quarta paret de la representació política (com vam comentar fa set dies), el president i els consellers surten despullats, com l’emperador del conte. I un cop els comuns agafen el relleu per fer el trio, la cosa és encara més bèstia: no és que vagin nus, és que ara veiem els seus esquelets mitjançant radiografies de gran qualitat.
Quan escric aquestes ratlles, Illa escalfa per la banda, per si ha d’acabar entrant al camp, en cas que l’entesa entre ERC i els comuns es compliqui. Aragonès no vol que això passi, però som en mans d’un guionista amb un gran sentit de l’humor.