16 des 2021 De Massot i Muntaner a Monzó
Dino amb un col·lega que fa bona feina i té importants responsabilitats en el món audiovisual d’aquest país i abordem, de passada, l’assumpte del prestigi de la llengua, arran del pessimisme d’alguns sobre el català i el seu ús social. Fugim de mirades dramàtiques, però constatem que hi ha diversos factors que han alterat el paisatge on es va començar a implantar la immersió escolar, a principis dels vuitanta. Podria ser que molts joves no sentin la necessitat avui de fer servir el català per unes inèrcies que no havíem previst? Això té a veure amb el prestigi de la llengua o ens equivoquem de diagnosi?
Recordo –li dic al meu interlocutor– quan teníem vint anys i Quim Monzó era un referent que integrava catalanitat, modernitat, originalitat i universalitat. Els contes monzonians t’ubicaven en una cultura que mirava el món sense complexos i no tenia l’obsessió provinciana de mesurar-se amb Madrid. Eren els mateixos anys en què TV3 emetia un programa magnífic com Arsenal, dirigit per Manuel Huerga. Aquella onada de modernitat i catalanitat que vam mamar fa un quart de segle no sorgia del no-res: era el resultat d’uns altres moderns, que havien treballat obstinadament sota la dictadura i durant la transició. Dit d’una manera sintètica: sense un Joan Triadú el país no hauria tingut un Quim Monzó, ni abans hauria tingut un Baltasar Porcel, una Montserrat Roig, un Josep M. Benet i Jornet. La cultura de la resistència –que Triadú encarna amb dedicació, generositat i talent– desemboca en una cultura de la normalitat, de la qual Monzó i altres en són expressió d’èxit.
La cultura en català sembla que ho té tot, com si fos normal; però no tot funciona igual de bé
Som al 2021. Quina és la continuïtat possible d’allò que van anomenar normalitat? Vam pecar de triomfalistes llavors o és que hem reculat més que no diuen les enquestes? Exemples. Si parlem de ràdio en català, som feliços; en canvi, si parlem de cinema en català, la feblesa és evident. Sumades totes les categories, on som en aquest moment?
Recentment, Josep Massot i Muntaner, intel·lectual de primer nivell i monjo de Montserrat, ha rebut un merescut homenatge organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans. El pare Massot, que dirigeix Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la revista Serra d’Or, i continua fent recerca en diversos camps com la història, la llengua, la literatura i la cultura popular, encarna el pes de l’alta cultura en català. Sense fer soroll, amb rigor, atent al món i arrelat al país, aquest savi de curiositat infatigable també és un referent, però està lluny dels focus i les modes.
Ara, no ens confonguem: sense aquest coixí d’alta cultura feta a foc lent, la cultura de masses contemporània en català no hauria pogut reeixir; els vasos comunicants entre una i altra fan possible que tinguem un sistema complet (o gairebé). Tenim els estudis sobre la Guerra Civil del pare Massot i el podcast Gent de Merda, creat per tres joves i brillants periodistes; tenim les músiques de Jordi Savall, Lildami i Joan Magrané; tenim les traduccions i memòries de Joan Francesc Mira, les novel·les d’Eva Baltasar, i el programa Crims. Abans de la guerra, teníem la Col·lecció BernatMetge, En Patufet, els ateneus, Pau Casals i els cuplets del Paral·lel.
Del pare Massot a Quim Monzó, la cultura en català sembla que ho té tot. Com si fos normal. Però no tot funciona igual de bé, ni tot és rendible, exitós i robust. I els joves se senten avui –sembla– menys concernits pel català que quan Max Headroom –primer presentador de televisió generat per ordinador– sortia per TV3.