16 gen 2022 En carn viva
El món, el dimoni i la carn, els tres enemics de la virtut segons la tradició cristiana. Gràcies a la política espanyola de vol gal·linaci –valgui la redundància–, la carn ocupa les portades, molt més que en els temps del destape , quan vam passar del “prietas las filas” al “prietas las carnes”, verbigràcia Susana Estrada com a mite fundacional del nostre erotisme de masses. En els meus anys infantils, la carn que arribava a la taula familiar era, en general, dolenta. Recordo amb horror aquells bistecs que feien bola i que eren la tortura de les criatures de la naixent classe mitjana, això era la classe obrera amb els llibres del Círculo de Lectores a la prestatgeria del saló menjador.
Amb el pas dels anys, servidor va descobrir que existia una carn tendra i sucosa que justificava el sacrifici del bestiar boví, per a plaer i gaudi de l’espècie humana. En un viatge a les profunditats dels Estats Units, també va saber aquest cronista que la cocció de la carn no es limita a la tríada local (“molt fet, poc fet o al punt”), i que els ianquis tenen tants matisos en aquest assumpte que un ha de posar-se de genolls i donar gràcies als cowboys del Far West. D’altra banda, a Casa Rufo, a Bilbao, el col·lega i amic Xabier Lapitz –de bon paladar– em va mostrar que una bona mitjana pot portar-te a les portes del paradís, sigui dit amb respecte per a vegans i altres virtuosos
La dreta ha convertit les assenyades paraules de Garzón en un delicte de lesa pàtria
Fins ara, no havia pensat mai en la carn en termes de dreta-esquerra. Moderat com soc, escolto el doctor Jaume Padrós –bon comensal– quan m’adverteix amb raó que no abusi de les carns vermelles, la qual cosa significa que val més poc i bo que molt i dolent. Així anem passant. Però l’entrada de la carn a l’agenda política deixa la meva capacitat d’anàlisi en carn viva. No me’n sé avenir.
La dreta ha convertit les assenyades paraules del ministre Garzón sobre la carn produïda a les macrogranges en un delicte de lesa pàtria, davant la qual cosa el president Sánchez i el PSOE han demostrat que tenen pànic a plantar-li cara al PP. La falòrnia no ha estat desmentida per la Moncloa, vatua Déu. Menció especial mereixen alguns barons que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges. Amb uns socialistes tan acomplexats davant l’adversari, un enyora fins i tot Zapatero.