ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El partit del camp
7240
post-template-default,single,single-post,postid-7240,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

31 gen 2022 El partit del camp

Envoltat d’ovelles, en una estampa que pretén presentar la vida pagesa de manera idealitzada, Pablo Casado ha proclamat que el PP “és el partit del camp”. Va ser abans de rebre un calbot d’Aznar. Les eleccions autonòmiques a Castellà i Lleó han posat en marxa una peculiar retòrica neorural que obliga a fer i dir coses dignes de les comèdies d’Ozores. Els conservadors, preocupats per la gesticulació castissa de Vox i pel discurs de la plataforma Espanya Buidada, volen evitar la pèrdua de vots d’aquells ciutadans que se senten víctimes de “la política i els polítics de la capital”. Si això està covant un nou cantonalisme o està trencant el bipartidisme amb més força que ho va fer Podem i el partit minvant d’Arrimadas, està per veure.
 
El PP guanya eleccions perquè és el partit del camp i el partit de la ciutat, igual que el PSOE. Les grans formacions, en qualsevol país, pretenen pescar sufragis en tots els territoris i entre tots els segments de població, això els distingeix de les sigles que només poden fer de complement i de les organitzacions monotema, com els partits animalistes. Una excepció és el que han fet els populars amb Catalunya: sacrifiquen els seus dirigents locals (cas d’Alejandro Fernández) a canvi d’un mantra anticatalanista que els regala vots en altres autonomies. Que el PP sigui molt votat per funcionaris i petits professionals a Madrid no impedeix que també sigui molt votat per pagesos a Galícia, Castella i Lleó i Múrcia.
 

Què ha passat perquè es vulgui ressuscitar l’oposició camp-ciutat?

 
Què ha passat en la política espanyola perquè es vulgui ressuscitar l’oposició camp- ciutat? El més absurd de tot és com queden les elits provincials (populars i socialistes) que, a cavall de les administracions autonòmiques, havien de fer precisament el que (segons Espanya Buidada i altres) no s’ha fet. La paradoxa és que tot això passa justament ara, quan les diferències entre el món rural i el món urbà són menys evidents que fa quaranta anys. La ruralitat ja no és el que era, que li ho facin saber a Casado.
 
A Catalunya, en altres temps, la divisió era entre un PSC metropolità i una CiU que dominava el que es coneixia com “les comarques”. Avui les coses s’han fet més complexes, per bé que Junts pesa més al rerepaís i els socialistes continuen mantenint una hegemonia al cinturó barceloní; el paper ascendent d’ERC, en doble competència amb Junts i el PSC segons els llocs, ha contribuït a transformar el panorama, com ho ha fet la mutació d’ICV en els comuns, la reculada del PP i la recomposició a partir del sorgiment de Vox i el moment de Cs.
 
Qui podria dir avui que és el partit del camp a Catalunya? El trencament de l’espai convergent incideix en aquest àmbit, però també ho fa el nou protagonisme republicà. Per cert, en les consultes comarcals sobre els Jocs d’hivern potser es veurà que els partits que governen la Generalitat no sempre entenen bé el que passa al camp i a la muntanya, en allò que anomenen “el territori”.

Etiquetes: