ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Branagh i la complexitat
7256
post-template-default,single,single-post,postid-7256,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 feb 2022 Branagh i la complexitat

A l’acabar de veure la pel·lícula Belfast vaig dir “m’ha agradat” i no podia treure’m del cap les cançons del gran Van Morrison que acompanyen la història que ha teixit Kenneth Branagh, a partir de la seva experiència de nen irlandès de família protestant que acaba anant-se’n a Anglaterra quan la violència política creix. Després d’uns dies, el film em continua agradant però menys, perquè he de donar-li la raó a una bona amiga que em va advertir d’una cosa: es tracta d’una obra tan enganxosa com plana a efectes de l’explicació del conflicte del qual parteix la faula. La simpli­ficació ho redueix tot a un xoc entre catòlics i protestants (qui res no sà­piga de l’assumpte pensarà que és una guerra de religió) en un context en què els intolerants assetgen els que no volen deixar de viure amb els seus veïns de sempre, vagin a una església o altra.
 

‘Belfast’ emociona, però és una proposta coixa si es tracta de fer-nos pensar

 
El director fa un cant contra la divisió entre “ells i nosaltres”, però re­dueix la complexitat de la situació a Irlanda del Nord a finals dels sei­xanta a un esquematisme que acaba traient­ força al que vol explicar-nos. Òbviament, una pel·lícula de ficció no ha de ser un documental, un reportatge, ni una tesi doctoral, però si el teu heroi és un nen atrapat en l’explosió violenta d’una història molt densa no pots esborrar això de cop. Es dirà que Branagh no fa aquí cinema polític a l’ús, però això no serveix com a excusa perquè l’espectador no sàpiga res de l’existència de l’IRA, de segles d’imperialisme, del conflicte de classe latent sota la lluita identi­tària, del paper dels militars als carrers, etcètera. Per quin motiu el retrat vívid d’aquesta bona gent trencada per odis que no practiquen evita mostrar la complexitat incòmoda d’on pro­venen?
 
Aquest cas serveix per demanar-nos sobre altres obres. Fins a quin punt un creador està obligat amb les dades substancials del context històric del qual extreu el seu relat? Què passa amb la narració quan un cineasta, un novel·lista, un dramaturg treu molt greix polític a una obra que té com a referencia un determinat conflicte col·lectiu? On és la barrera entre adulterar i estilitzar per fer més atractiva la peripècia d’uns personatges?
 
Belfast és una pel·lícula que atrapa i emociona, el seu autor sap el que vol explicar i com fer-ho, però és una proposta coixa si es tracta de fer-nos pensar.

Etiquetes: