03 mar 2022 Camus a Kíev
No és allí però hi és. Potser se’l troba el reporter Plàcid Garcia-Planas avui mateix, assegut en un cafè proper a la plaça Maidan, impassible davant les bombes que llancen les tropes russes. Albert Camus és a Kíev, fumant mentre mira el que succeeix al seu voltant. L’escriptor, que va ser membre de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, sempre torna al camp de batalla, sempre ens acompanya quan ho necessitem. En Cartes a un amic alemany, s’adreça als nazis –no a tots els alemanys– i conclou amb una idea que no puc treure’m del cap: “Ja sé que no s’haurà resolt tot quan estiguin vostès vençuts. Europa estarà encara per fer. Sempre està per fer”. Profètic, l’autor de La pesta va encertar de ple. Europa continua estant per fer ara com ara, fins i tot quan la Unió Europea és un club a la porta del qual truquen els ucraïnesos, desesperadament. Europa, entre la inacció i la gesticulació. Serà aquest cop diferent?
La sessió del Parlament Europeu de dimarts, amb discursos solemnes i vibrants, em va deixar estupefacte: ha hagut d’esclatar la guerra de Putin a Ucraïna per convertir l’ensopiment comunitari en una cosa més gran que les nostres tribulacions, en una cosa que ens eleva per sobre del cinisme quotidià. El que Putin ha unit que no ho separi el Brexit, em dic. Peco d’optimista? Potser. De cop i volta, els líders europeus semblen parlar per a la posteritat, s’estan agradant. Darrere de la poesia, la prosa habitual de la institució: no és fàcil que Ucraïna ingressi a la Unió Europea, s’ha recordat amb la boca petita, mentre milers de persones fugen de la guerra. Infondrà veritat l’èpica d’aquests dies al projecte europeu o es tracta només d’un decorat efímer?
Camus passeja entre les ombres de Kíev, i no molt lluny podria fer un tomb Milan Kundera, que ens va mostrar el que hi havia sota això que anomenàvem inexactament “l’Europa de l’Est”. L’any 1984, va escriure La insuportable lleugeresa de l’ésser. En aquest fragment, canvieu txecs per ucraïnesos, i hi veureu una mica més clar enmig de la boira de la guerra: “La història dels txecs no es repetirà per segona vegada, la d’Europa tampoc. La història dels txecs i la d’Europa són dos esbossos dibuixats per la fatal inexperiència de la humanitat. La història és igual de lleu que una vida humana singular, insuportablement lleu, lleu com una ploma, com la pols que sura, com allò que demà ja no existirà”. Encara que les comparacions històriques ens agraden, té raó Kundera. La guerra repeteix escenaris (memòries de dolor superposades), però sempre és diferent. Per això serveix i no serveix parlar dels acords de Munic del 1938. Els miralls del passat deformen el que veiem sense mostrar-nos els angles morts, indispensables per fer previsions. I la previsió més interessant: tindrà prou força l’oposició a Rússia per aprofitar aquest moment i donar-li el cop de peu a Putin
Infondrà veritat l’èpica d’aquests dies al projecte europeu o es tracta només d’un decorat efímer?
Des de Barcelona, mentre els ucraïnesos es defensen armes en mà, la pregunta sobre la raó de ser d’Europa ja no és una simple especulació acadèmica, esdevé un imperatiu moral. El que Henry Kissinger va escriure el 2014 ressona a totes les cancelleries: “Europa es troba entre un passat que pretén superar i un futur encara indefinit”. L’enemic exterior –Putin, no pas els russos– està reformatant la consciència europea a una gran velocitat, llevat que siguem més idiotes que no semblem. El mateix que va passar a Ucraïna el 2014, però a gran escala, ja que “la societat ucraïnesa es va consolidar amb la invasió russa”, com ha escrit Timothy Snyder. Anoto el que els va dir el canceller Kohl a un grup d’editors de premsa britànics escassament europeistes: “Però si Europa són vostès. Si vostès els anglesos no haguessin resistit a Hitler el 1940, no existiria Europa. Vostès són els fundadors espirituals d’Europa gràcies a la seva resistència invicta contra el nazisme”. Són els ucraïnesos d’ara mateix els inspiradors involuntaris d’un europeisme més viu i profund? Ho són també els russos que s’atreveixen a manifestar-se aquests dies contra la guerra?
No puc acabar aquest paper sense lamentar que la Unió Europea censuri els mitjans russos, per molta propaganda que emetin. Brussel·les cau en la trampa de Putin. Ja ens ho va advertir Camus: “Ens hem vist forçats a participar de la vostra filosofia, a acceptar semblar-nos una mica a vosaltres”. El nou europeisme exigirà –espero– més coherència amb els valors que ens separen del tirà de torn.