ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El viatge del pare
7320
post-template-default,single,single-post,postid-7320,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 abr 2022 El viatge del pare

El meu pare em truca per demanar-me com l’afectarà la inflació disparada. Li dic el que van repetint els experts: els pensionistes hi perdran, igual que els rendistes. Afegeixo que els que en saben també expliquen que, si l’euro s’aprecia, tindrem a les mans una divisa forta, però també podria depreciar-se i, aleshores, passaria tot el contrari. El panorama es complica, però –l’aviso– no ha de patir per la seva pensió, la guerra acabarà aviat (no en tinc ni idea) i tot es normalitzarà (també m’ho invento). L’Executiu central sembla que manté el seu compromís de preservar intacte el poder adquisitiu dels jubilats, però això no li ho comento; després del gir històric del PSOE sobre el Sàhara Occidental, val més no citar Pedro Sánchez, no fos cas que canviï de criteri demà passat.
 
El meu pare vol informació, però la meva missió és frenar la seva inquietud, que és molta. Ell vol saber què passa i jo actuo com ell amb mi quan jo era petit i tenia por dels monstres nocturns. Hem intercanviat els papers. Aprofito un dinar amb gent del món empresarial per esbrinar si la trompada serà dura o duríssima: les previsions no són alegres i –sobretot– parteixen d’un enorme desconcert. Tot ha passat de sobte, ningú esperava el que ha fet Putin i que es tornés a parlar d’economia de guerra amb normalitat.
 

De la precarietat a la incertesa: el camí de moltes persones que ara passen dels vuitanta

 
El meu pare es neguiteja. Per què la gent gran es preocupa tant pels diners? Hi ha una explicació històrica, parlem d’una generació que va créixer durant la Guerra Civil i la postguerra, i va arribar molt tard a un cert benestar, a la seguretat i a les llibretes d’estalvi. El món infantil i juvenil del meu pare estava dominat per una precarietat que limitava al sud amb la pobresa i al nord amb l’escassetat. Moltes famílies –parlo de les classes populars– vivien al dia, el repte era posar el plat a taula. A casa del meu pare, eren deu germans, vivint tots del salari d’un obrer, el meu avi. Mentre, la meva àvia feia el miracle de sostenir tot allò, amb una intel·ligència natural que ja voldrien molts emprenedors.
 
De la precarietat a la incertesa: el camí de moltes persones que ara passen dels vuitanta anys. Tenir una vida digna no va ser un viatge fàcil, res va ser un regal. I ara, quan es­curen el darrer plat, els toca viure aquest festival de misèries. M’in­digna.

Etiquetes: