27 abr 2022 Una cosa providencial
En espera d’alguna cosa o d’alguna figura providencial. Els moments de crisi, com el que vivim, són camp adobat per a l’aparició de moviments i de líders que es proposen com la solució a tots els mals. Això està en el nostre fons religiós: allò providencial és el fet inesperat que ens salva del desastre quan ja toquem fons. Si parlem del Barça, per exemple, Xavi Hernández ha estat providencial per al club, els meus amics culers estan encantats. En política, l’assumpte és més espinós: el providencialisme té molta tradició i obre la porta a altres ismes, com el populisme i l’autoritarisme. I no només alguns partits coven aquesta espècie, hi ha plataformes, sindicats i col·lectius que desprenen l’aroma estrany del que és providencial.
Ha mort Madeleine Albright, gran senyora de la política exterior dels Estats Units i ment preclara sobre els mals del nostre temps. Ella –que va fugir amb la seva família dels nazis– ha explicat molt bé la mecànica del feixisme com a providencialisme: “Homes i dones desesperançats d’aconseguir algun dia un canvi polític de sobte se sentien a prop de les respostes que anaven cercant. Il·lusionats, feien llargues distàncies per assistir als mítings feixistes, en els quals descobrien esperits afins disposats a tornar la grandesa a la nació, els valors tradicionals a la comunitat i a recuperar l’optimisme en el futur. Mentre feien aquella croada sentien explicacions que els resultaven completament assenyades sobre els corrents poderosos que dominen el món”. El recordatori d’Albright sobre els falsos salvadors il·lumina el nostre present. Tot això tenia truc, encara que “durant molt de temps es va tenir la impressió que aquests líders podien complir al peu de la lletra el que havien promès”.
El recordatori d’Albright sobre falsos salvadors il·lumina el nostre present
Per això, a Espanya, resulta políticament molt equivocat i contraproduent intentar frenar el malestar i les protestes relacionant-les amb la ultradreta, perquè així es fa gran a Vox i se li regala un ascendent providencial; que els d’Abascal s’apuntin a qualsevol manifestació no significa que tots els que surten al carrer siguin de la seva corda.
Una altra cosa. Retingueu el que va apuntar Albright sobre Putin després de veure’l per primer cop : “A ell li resulta vergonyant el que ha passat al seu país i vol restaurar tant sí com no la seva grandesa”.